M'he passat lo cap de setmana collint mandarines al tros d'uns parents (natros diem tros a la finca, a l'hort; també n'hi diem muntanya, però això ja costa més d'explicar: "Xèic, que tinc una muntanya!", i la gent de fora es pensa que ets un latifundista ric quan, com a molt, vol dir que tens quatre garrofers i dos pams de terra, amb caseta per a les eines). Al tema: lo tros en qüestió té uns tres jornals (natros comptem la terra per jornals: quanta parcel·la de conreu pots treballar en un dia?, doncs allò és un jornal —té tota la lògica del món— i quatre jornals són una hectàrea). Tenim, per tant, un tros —una muntanya— d'uns 7.500 metres quadrats, a la vora del riu. Lo parent en qüestió hi té plantats 240 mandariners que donen una producció d'uns 15.000 quilos. Si fos per a vendre-les senceretes, li pagarien uns 18 cèntims lo quilo. Sí, 18 tristos centimets. Enguany, tot serà per a fer sucs i li pagaran a 2 cèntims lo quilo. Sí, 2 miserables cèntims que em fa vergonya d'escriure.

Feu números i ja em direu si li surt a compte seguir sent pagès o si d'aquí poc vendrà la finca o l'haurà de dixar perdre o si algun fill o net la voldrà heretar. Costa més cuidar la terra que el que li pagaran per la collita. Per això hi anem familiars i amics a collir, perquè no es pot permetre llogar ningú per a fer de bracer —només li faltaria gastar més!— i perquè el fruit no es faça malbé —quin pecat seria!—, ja que tampoc no es pot dixar la fruita a les rames, perquè sinó llavors l'arbre no descansa i l'any que ve no rendiria com cal. I així, camarades, és com, a l'igual que els passa a molts altres petits propietaris del Baix Ebre i el Montsià, lo teu entorn t'ajuda en la faena del camp i d'esta manera, si més no, no et surt tan gravós, que no vol dir pas que et surta a compte, però almenys no hi perds (tants) diners. 

S'imagina vostè que va a treballar cada dia sense saber si cobrarà a final de mes i si cobra, no sap a quin preu?

En la majoria de cultius cadascú se cuida del seu negociat (un se plega les olives o se planta l'arròs), però lo món del cítric és una història a banda. Los pagesos socis de cooperatives o d'organitzacions de productors sí que solen collir les seues finques (posteriorment ja es vorà a quin preu liquidaran estes entitats als seus socis) però el gruix del llaurador mitjà no sol collir el seu propi fruit. Ell cuida la finca durant l'any, rega i hi posa l'adob i l'amor, però a l'hora d'espigolar la mandarina o la taronja se fa un contracte amb una altra empresa externa que s'encarrega de tot lo procés: des de posar els jornalers fins a carregar tota la mercaderia als palots (caixes de grans dimensions) per després comercialitzar-la. Són estes empreses les que paguen al pagès en funció de la quantitat i la qualitat del producte.

Cap a l'octubre firmes lo contracte amb un preu tancat i l'empresa et diu: ja vindrem a collir-ho. Després, pot ser que vinguen o pot ser que no (sorpresa) i pot ser que et paguen o que no (estupefacció), o que et rebaixen molt lo preu que s'havia acordat. L'incompliment dels contractes, pels quals els compradors se fan càrrec de collir la fruita, és lo nostre pa de cada dia. S'imagina vostè que va a treballar cada dia sense saber si cobrarà a final de mes i si cobra, no sap a quin preu? Vostè vaja suant de sol a sol i després, al final de la correguda, ja vorem si li ha valgut la pena.

Lo 95 per cent de les mandarines de Catalunya se produïxen aquí baix, a on les finques són muntanyes, les hectàrees jornals i el riu les rega, però la gran majoria fan cap a Anglaterra i Alemanya (dis-los-hi rucs, també, saps?). L'exportació és la que fa rendible el conreu. Ep! i encantats que a l'estranger se mos valore, només faltaria, però hòmens, potser que hi fiquéssem seny, no? Per exemple, Mercabarna —llevat de comptadíssimes i honroses excepcions— se nodrix de cítric de famílies (per no dir clans) provinents sobretot del País Valencià —sí, aquí sí que parlaríem de muntanyes senceres— i a vostè al supermercat un quilo de mandarines li costa uns 3 euros. Això sí que és màgia, però de la negra.

Lo 95 per cent de les mandarines de Catalunya se produïx a l'Ebre, però la majoria s'exporta i al  nostre país lo preu que se li paga al pagès és miserable

No vulguen ni saber la de tones de mandarines que es quedaran a l'arbre o es faran malbé i la de caixes de cítrics que tenim los habitants del sud als nostres rebostos, gràcies al fet de baratar amb amics i parents: lo que culls, per a tu!, i així anem, carregats de vitamina C pel món, que en certa manera no està malament i els constipats passen de llarg, però això no és això, companys. S'ha de tallar esta sensació de barra lliure, que al pagès se'l pot maltractar, que ell (o ella) aguanta sempre, que tira avant, que la terra és forta. Doncs mira, potser que no. Potser que algú prengue cartes en l'assumpte.

Ara, des del Departament d'Agricultura diuen que faran inspeccions més minucioses per detectar els incompliments dels contractes de compravenda dels cítrics i sancionar les empreses estatals que actuen com un oligopoli. Voldria no dubtar d'estes bones intencions, però, xiquets, la credibilitat és menuda, lo cansament gran i de pagesos cada vegada n'hi ha menys. En tot cas, i en la mesura de les vostres possibilitats, compreu a petits productors, directament a l'agricultor o a cooperatives decents. Estareu cuidant la terra, la dignitat del qui la treballa i la vostra salut. Un bon hàbit alimentari comença per una compra responsable.