N'hi ha prou amb ser bona persona per poder assumir amb eficiència un alt càrrec polític? Lo debat fa temps que es passeja per la nostra societat. La meua experiència em diu que no, que només amb això no és suficient, però que sense ser-ne, de bona persona, tampoc no s'arriba enlloc, ni a la vida ni dins la jungla partidista. Ara bé, potser és necessària una certa astúcia (o potser malíccia) per sobreviure en un entorn tan hostil i egocèntric com lo de la política actual. Lo sistema és tan corrupte que expulsa els decents i honrats que el volen canviar. Aleshores, si des de fora costa déu i ajuda i els canvis són petits -si és que arriben- i des de dins o et fas com ells, o et fan fora, què mos queda?

És necessària certa astúcia (o potser malíccia) per a sobreviure en un entorn tan hostil i egocèntric com lo de la política actual. Lo sistema és tan corrupte que expulsa als decents i honrats que el volen canviar.

Ser una bona persona no et garantix ser resolutiu, com tampoc ser competent t'assegura una mínima decència humana. Als qui han intentat conjuminar totes dues aptituds no els hi ha anat gaire bé, la veritat. Volem regenerar la política amb persones que no en siguen professionals i que no en visquen d'ella des de sempre però alhora demanem gent preparada i amb capacitat. Difícil combinació. Soc del parer que l'experiència es pot aprendre però que la lleialtat no s'ensenya i que, posats a tindre mancances, més val que siguen de les que es poden anar solventant a base de dedicació.

Vaig poder coincidir amb lo president Torra durant la seua primera etapa al capdavant del Govern. En aquella època i durant set mesos, jo era cap de gabinet de la conselleria de Cultura i en lo dia a dia, als seus ulls i en les seues accions hi veia dignitat i honestedat. Activisme i compromís. També desconcert i el descobriment de realitats incòmodes. Conèixer que va necessitar ajuda psicològica m'ha sorprès i al mateix temps no m'ha estranyat tant. Potser sí que deu caldre certa dosi de cinisme per poder exercir determinats càrrecs i que, si intentes canviar-ho i coordinar més que manar, aportar més que imposar i revertir més que assumir, lo sistema -aquell ens impersonal- t'atropella, literalment.

Lo poder és molt llépol i no totes les mans estan preparades per a gestionar-lo

Lo poder és molt llépol i no totes les mans estan preparades per a gestionar-lo. Los punyals que et claven els teus són los que més dolen (i de teus n'hi ha de molts colors). Clar, de l'enemic t'ho pots esperar tot, però d'una suposada companya de trinxera, no. I no calen noms ni sigles, però això passa encara que se'n parle poc. I no s'està preparat, no. I cal ajuda psicològica, sí. Sé de què parlo, també sí. Això de dosificar el plor deu ser de primer de psicologia, perquè també m'ho van recomanar a mi i a persones del meu voltant. Em va anar bé, tot i no ser suficient. Hi ha actituds que costen de pair. No es poden superar segons quines decepcions o maltractaments personals sense el suport d'un professional que t'oriente i et done pautes, per a seguir sent tu mateixa sense dixar de fer bé la teua faena.

Arribats a este punt, que et facen fora acaba sent un alleujament, una mena de serenor que vaig detectar en los ulls del MHP Torra l'altre dia durant l'entrevista al Preguntes freqüents de TV3. Et sap greu marxar perquè dixes pendents moltes causes i accions de govern -volíem canviar el món- i amics -que també en fas, tot i que poquets-, però les conviccions resten intactes i pots seguir lluitant des d'altres trinxeres menys perilloses i falses. Menys greus i incertes, com les hores que descriu i descriurà l'expresident als seus nous llibres. I és que no sempre saps exactament davant de qui et trobes quan transites l'alta política.

La discreció i la prudència dels alts càrrecs són vitalícies. Al mateix temps, la distància t'ha de permetre poder dir les coses pel seu nom i dormir amb la consciència tranquil·la. Defensar uns ideals és una cursa de relleus mentre creues els dits perquè a qui ve darrere teu no el cremen com a tu; perquè, si no, potser arribarà el dia que quan vages a passar el testimoni, ningú vulga agarrar-lo. Això si es tenen escrúpols, clar. Probablement, lo dia que poguéssem canviar este sistema i implantar-ne un altre, passaran los anys i li començarem a vore les vergonyes al nou que crèiem millor. Mentrestant, com deia Pompeu Fabra, cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança.