La mort és com nàixer: tot està detalladament i preciosament preparat, encara que no mos ho paregue. La desconnexió, si es pot anar organitzant, és suau. Sempre és preferible arribar a esta sala d'espera amb certa experiència. T'adones que la consciència que t'ha acompanyat durant tota la vida està fora del temps i l'espai. Mai no ha estat en perill. Marxar és un part i acaba bé. Només cal amollar, permetre, acceptar i anar-te'n sense tindre ningú castigat dins lo teu cor.
La mort és perdre definitivament la capacitat de canviar, malgrat que ella siga, precisament, lo més gran canvi a que ens enfrontem. És perdre allò tan bonic de relacionar-se amb els altres, d'anar a la recerca del contacte, d'aprendre a conviure. És fugir, en definitiva, del càncer de la vida: l'individualisme. I això ho diu una persona que ha mort de càncer.
Som energia i cal moure-la amb destresa. La majoria de problemàtiques del dia a dia no tenen a vore amb l'ésser humà, sinó amb lo poder. La maldat existix i també cal saber-ho. I protegir-se'n, si es detecta.
Calen obres que et facen pensar en la vida, però, sobretot, calen obres que et recorden que moriràs i que t'ajuden a plantejar-te, com ho fa lo protagonista, si podríem suportar la vida que portem de no saber que algun dia s'acabarà
Cal estar preparats per a morir, tot i ser un tema del qual no se'n parla gaire al llarg de la nostra educació. I quan arribe el moment, tindre amics, tindre una tribu. És important. T'ajuda a apreciar la bellesa. També és sa acceptar amb naturalitat que, en el procés de desconnexió, es depén dels altres i que estos altres ho troben normal i hi estan encantats. Perquè quan estimes molt algú és molt important que et dixen fer-li costat. Això, són amistats treballades. Formar part d'un col·lectiu et permet combatre i sobreviure l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb, la lentitud de la justícia, la insolència dels càrrecs, lo dolor de l'amor menyspreat.
La persona que ha mort es diu Pep Pujol i pensa que l'amor és algú amb qui et siga fàcil riure. Que la faena és treballar amb allò que t'agrada. Que l'amistat és estimar les persones sabent que les persones canvien amb tu i que algunes canvien tant que et traïxen. I si et traïxen, cal no enfonsar-se. I, sobretot, tu no: tu no trair mai. Pep Pujol és lo pare de l'actriu Alba Pujol. I Pep Cruz és l'actor que fa, magistralment, de Pep Pujol i acompanya l'Alba a l'obra que ara hi ha en cartellera a la Sala Beckett: Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. Una delícia que transporta l'espectador a una realitat que tard o d'hora haurà d'abordar: la mort. I ho fa mirant-te als ulls, ho fa fent-te aguantar la respiració, ho fa fent-te riure.
Hi apareix aquella necessitat de tornar caminant a casa després d'haver viscut una experiència intensa perquè necessites pair-la. I potser compartir-la. Tant pot ser una pel·lícula, un espectacle teatral, una posta de sol. Un funeral. El director, Àlex Rigola, volia parlar de la mort i Alba va parlar amb son pare mentre a ell se li anava apropant. I a l'obra hi ha molta veritat, també pel gruix del personatge de qui es parla. Per això et dixa asseguda al seient, per això ja ha venut totes les entrades i per això s'agrairïa que, algun dia a no molt tardar, es tornés a programar. Perquè calen obres que et facen pensar en la vida, però, sobretot, calen obres que et recorden que moriràs i que t'ajuden a plantejar-te, com ho fa lo protagonista, si podríem suportar la vida que portem de no saber que algun dia s'acabarà. Obres que t'ajuden a recordar que si caus t'has d'aixecar perquè si no t'aixeques, algú t'enterra. Perquè lluitar és riure.