“Més elegant, musculós i masculí”. Este és lo titular en negreta de l’anunci del nou Audi A1 Sportback, que ahir diumenge es publicava a La Vanguardia. Sense saber del cert si es tracta de l’eslògan que ha triat la casa comercial en qüestió o si ho ha triat lo periodista del motor que ho firma —sí, és un home— o si és una mescla de totes dues coses, i superat en part l’ensurt inicial, la meua benvolença innata va voler atribuir a un error, un descuit o un malentès aquella barrabassada. Pensant, pensant, però, no se m’acudia cap altra paraula pareguda que el corrector automàtic hagués pogut canviar motu proprio. Hi deia “masculí” i no volia dir-hi res més que això. Per a acabar-ho d’adobar, il·lustren la pàgina amb la foto d’un cotxe groc llampant, que si Ciudadanos ho veu voràs tu com denuncia La Vanguardia o la casa de cotxes per adoctrinament subtil. Encara no prou convençuda vaig voler donar una segona oportunitat al text —il·lusa de mi— i indagar dins lo publireportatge, no fos cas que se m’hagués escapat algun detall que justifiqués aquell adjectiu associat a un vehicle (i em centro en “masculí”, però això de “musculós” també té tela).

Total, que m’endinso en lo primer paràgraf. Arromangueu-vos: “El 2010 va fer el debut en la gamma Audi l’A1, un urbà prèmium de línies arredonides i amables […] Res no queda d’aquell disseny dolç i discret (que va agradar especialment entre les conductores) en la segona generació del model”. Ahà! Les dones: dolces i discretes. Arredonides i amables. Què mones som! Continuo llegint: “El nou Audi A1 Sportback transforma radicalment la seua aparença i es converteix en un subcompacte més masculí, aguerrit i agressiu”. Com si les dones no poguéssem ser fortes, aguerrides o esportistes. Com si els hòmens no poguessen ser dolços i discrets. O arredonits, si així ho desitgen. Ja ho sabeu de sempre: les xiquetes van de rosa i han de ser infermeres i los xiquets van de blau i han de ser futbolistes. I llavors passa que a la primera dona que guanya la Pilota d’Or, Ada Hegerberg, lo primer que li pregunta el presentador —un home, és clar— és si sap ballar twerking, una mena de dansa de moda que consistix a moure la pelvis sensualment. Com és que no se li va acudir preguntar-ho a Luka Modric, lo guanyador en la categoria masculina? Doncs això.

La veritat és que porto un disgust damunt de mi que no me l’acabo. Jo que voldria haver-los regalat un Audi A1 Sportback a mes nebodes per Nadal, que fa anys que estic estalviant, i ara hauré de canviar d’idea perquè si no ja m’explicareu vatros amb quina cara em mirarien. Així mateix, també jo aspirava a conduir algun dia un Audi A1 Sportback i ara ja veig que m’hauré de resignar a seguir agafant lo volant de la meua estimada furgoneta Volkswagen Transporter de color verd, amb llit al darrere i tot. Sí que m’hauria agradat llegir alguna publicitat del meu vehicle just abans de decidir-me a comprar-lo, ara ja fa set anys. Ves a saber, potser resulta que per a algun periodista o publicista tampoc no fa per a una dona com cal un tros de furgona de cinc metres de llarg i dos d’alt, amb baca inclosa per a carregar-hi la piragua, una pràctica esportiva que, per cert, també requerix estar una mica "musculós".

Vore este titular m’ha fet pensar en aquella dona dalt d’una moto en roba interior. No, no anunciava la moto ni uns sostenidors, sinó una marca de colònia. Que ensenyés carn era imprescindible per a vendre aquell producte, si no les feromones se veu que no arribaven a l’espectador i possible comprador. Vos imagineu un home en calçotets dalt d’una moto parlant-vos en veu baixeta de les virtuts d’un perfum?

Segurament, los d’Audi deuen tindre les seues estadístiques fetes —no dic que no— i per això remarquen la part masculina d’un cotxe, perquè als seus estudis deu dir-hi, suposo, que en un parella és l’home qui pren la decisió final de comprar lo cotxe i, si és un xic solter, posar-se al volant d’un de ben “masculí” segur que atrau més dones. I ells, pobrets, esta mena de publicistes o periodistes del motor i los seus seguidors, continuen dins del seu marc mental, pensant-se que així mos hi fixem més i natros, pobretes de natros, femelles, a expenses dels hòmens, que se suposa que no ploren i conduïxen millor. Sí, és un cotxe, lo volem conduir, no pujar-lo al coll com si fos un campionat basc d’aixecament de pedres. Ja mos en sortim, gràcies. I ara, si em perdoneu, vos he de dixar que necessito temps per a començar a pensar en un nou regal per a mes nebodes, i com a bona dona cuqui —tota jo dolça, arredonida i amable— he d’anar a preparar-li lo dinar al meu estimat company, tot ell elegant, musculós i masculí.

Montse Castellà
Opinió ‘Revival’ Montse Castellà