Los romans celebraven l'entrada de l'any nou durant lo mes de març, en concret lo dia 21. Si vas a mirar, començar l'any amb la primavera no està mal pensat. És un mes que porta implícit renaixements diversos, llum, flors i vida, per què no un nou cicle? Devia dur bona sort i tot. A més, si mos fixem en lo nom llatí dels mesos precedents no és gens difícil de vore-hi la progressió dels números: setembre (7), octubre (8), novembre (9), desembre (10). Si seguim comptant, lo dotzè és lo febrer i, per tant, si hi posem una mica d'imaginació i pugem a la màquina de temps per viatjar al passat (una mena de DeLorean al revés), ja podríem anar preparant lo raïm. Això del temps és molt relatiu. Donem per fet lo calendari que tenim, però mos l'hem inventat los humans contemporanis i moderns, com abans los nostres predecessors n'havien creat un altre.

Aquell calendari romà va ser substituït, allà pel 45 aC, pel calendari julià —ideat per Juli César i d'aquí el nom tant del calendari com del setè mes de l'any— fins que es van adonar que este últim acumulava errors de càlcul en relació al calendari astronòmic. Se veu que hi havia alguna cosa que no quadrava i les estrelles anaven per una banda i els nostres dies per una altra. Total, que per este motiu, l'any 1582, lo papa Gregori XIII va voler posar ordre a tant de desori i va promulgar un altre canvi, que és lo que perdura fins a dia d'avui: lo calendari gregorià. S'estilava prou això de posar el nom de l'inventor a la idea en qüestió.

Lo temps és lo valor que li donem a la vida i aturar-lo sense que ell se n'adone

Entre el calendari julià i el gregorià hi havia una diferència d'uns 10 dies i lo bo del cas és que el pontífex es va dixar de romansos i va anar per faena. Com ho va quadrar? Doncs sense cap mania va eliminar, així pim-pam, 10 dies del mes d'octubre d'aquell 1582, de manera que la gent se'n va anar a dormir en dia 4 i es va despertar en dia 15. Així, com si res. Com aquell qui jugant al parxís comença a saltar caselles. I així vivim des de llavors, tu, com si els mesos sempre haguessen tingut la mateixa duració, la llargària que ara comptem revisant los nusos dels punys per no errar-mos. I a final d'este mes que avui comencem se farà el canvi d'hora (horari d'estiu, n'hi diuen), aquell que mos roba 60 minuts de son, sí, però que mos regala una mica més de llum cada dia i que fa que les postes de sol se retarden (això si el toc de queda mos les permet vore, clar).

Mirat en perspectiva, això del temps és ben curiós. Tenim la vida marcada per ell i sempre diràs que mo'n falta, però, en paral·lel, quan volem lo movem avant i enrere a la nostra conveniència. Ara resto 10 dies per aquí, ara sumo una hora per allà i au: tots pendents del rellotge com si fos un artefacte inamovible i ell tingués lo poder quan, en realitat, lo temps no són les hores ni els mesos, ni el tic-tac, ni la pressa. Lo temps és lo valor que donem a la vida. No cal que siga Cap d'Any ni primavera, ni prompte ni tard, només cal desafiar-lo i saber que si som feliços ja l'hem fet nostre. Si ara un meteorit vingués de pet cap a la Terra, així sense avisar i sense temps de reaccionar, on voldríeu que us trobés la fi del món?, quins ulls voldríeu estar mirant?, a qui vos agradaria estar agafant-li la mà?, lo temps també és això: ser on volem ser i amb la companyia que triem, aturar-lo sense que ell se n'adone i que passen les hores sense fer-los-hi gens de cas.