Hau trobat mai un paperet oblidat a la butxaca de la roba d’hivern o al fons d’un calaix que feia temps que no ordenàveu? Què hi havia escrit? Digueu-me un record d’infantesa on no hi haja aigua. I no cal que sigueu de terra de riu, com jo, un record de mar, a la platja, també mos ompli. I caminar descalços per l’arena o per la terra de l’hort en guaret. Sempre he pensat que d’aquí deu vindre l’expressió "tocar de peus a terra". No s’hi val que hi haja asfalt o voreres o mosaic. Terra, ha de ser terra i, si és una mica pedregosa, millor. Tocar de peus a terra, sentir-se arrelat.

L’estiu són genolls pelats, garrofers, gronxadores, perseguir esquirols i llebres. Banys eterns. Olor de terra mullada. Amagar-mos pel tarongeral, que ta iaia et renta al cossi, conèixer les constel·lacions. Oliveres i arrossals. I ara veus tos nebots (o tos fills o nets) fent lo mateix que tu feies, als mateixos garrofers, amb les mateixes aixades, a l’aigua de la mateixa bassa, desxifrant lo cant dels moixons. Només hi falta l’hort, tan lleial ell que quan se’n van anar els iaios va marxar amb ells.

Vos hi hau fixat que a mesura que creixem recordem sovint quan érem menuts i quan som menuts només pensem a ser grans per a poder fer més coses? I vos hi hau fixat que la majoria dels records, si no tots, tenen la llum de l’estiu? I que quan a la nostra vida s’apropen temps de canvis és aquella la llum que busquem, com cercant la resposta a tot plegat? I qui diu llum també diu temps i Proust bé que ho sabia i hi anava en la seua recerca, o Mercè Rodoreda i el seu paradís perdut. Sempre la tornada a l’enyorat univers de la infància. La Sinera d’Espriu, la Mequinensa de Moncada. I quan mires enrere no sabries ubicar l’any exacte en què va succeir aquell record concret, com si l’estiu en si mateix fos una edat pròpiament dita. Rosa Regàs ho va definir meravellosament bé: “Todos los veranos de la infancia acaban pareciendo uno solo”.

Deia Artur Bladé i Desumvila que als 20 anys ja estem editats i que a partir de llavors tot són reedicions. O sigue, tornar a. Reeditar els inicis vitals, la llum, l’aigua, aquell espai-temps on tots vam començar a aprendre que la distància no és tant la llunyania com l’oblit i que l’única pàtria vertadera és el constant retorn a la feliç infantesa. Seguirem trobant paperets a les butxaques que mos transportaran més lluny del que pensàvem recordar i ens duran olors retillents. Petites reedicions manuscrites que han aguantat lo pas del temps, que esperaven ser trobades algun dia i que diuen molt de natros. La part més autèntica. Quan va morir Antonio Machado, a la butxaca del seu rosegat abric, que havia suportat lo pas a l’exili a França, s’hi va trobar un paperet amb el que es considera l’últim vers de l’escriptor andalús: “Estos días azules y este sol de la infancia”.