Estem fets a força de ventades, forjats a cops de vida. Lo vent que esculpix una persona al llarg de la seua existència és ben divers. Un cerç de nord-oest te doblega les rames i una garbinada et pot despentinar les ales. Les mans que modelen lo fang tou també són nombroses. Artur Bladé i Desumvila solia dir que als vint anys un ja està editat i que la resta, a partir de llavors, són reedicions.
Los companys de classe són los de la teua quinta, los nascuts lo mateix any que tu, i amb ells vas passant curs. Amb uns intimes més que amb uns altres. En tot cas, no els tries, t’acompanyen durant un temps de la teua vida —l’inicial— pel simple fet d’haver vingut al món lo mateix any. Mantindre’n lo contacte un cop acabada l’etapa escolar sí que ja és una elecció personal. Coincidir a classe, no.
Així mateix, la família et ve donada, tampoc no la tries. Cada una naix al si d’una determinada família que té una determinada manera de fer i de ser. La sang marca i no poc, tot i que com deia Gerard Vergés, "l’home és més subsidiari de la cultura que de la genètica". I amb los companys de faena passa una cosa similar. Te’ls trobes a l’empresa perquè vau decidir estudiar la mateixa carrera i coincidiu unes hores al dia desenvolupant la mateixa faena. Res més.
Jugar a bàsquet, però, és ben diferent. Les companyes amb qui compartixes equip no són de la teua quinta, no són família, ni de bon tros estudien lo mateix que tu o tenen la mateixa faena. Què mos unix, doncs? L’amor per este esport, lo compromís de jugar un partit cada cap de setmana. Competir. És volgut, no casual. Xiques de diferents edats mos trobem tres vegades per setmana per entrenar una hora i mitja, a partir de les 20h o les 21h. Aquella hora on la majoria de gent va a fer una cerveseta en plegar de treballar o s’instal·la còmodament al sofà de casa o comença a fer el sopar. A aquella mateixa hora més d’una dotzena de noies d’entre 17 i 45 anys —quin enriquiment generacional!— comencem a córrer pel pavelló de Tortosa i les soles de les sabatilles fan aquell sorollet agut a l’entrar en contacte amb la pista. Aquell frec. I comencen a sentir-se els bots de les pilotes sobre el parquet. I el so de la xarxa quan es fa una cistella i la pilota entra neta. I el temps s’atura.
De menuda vaig aprendre que es juga com s’entrena, que si als entrenaments no hi fiques los cinc sentits, després no busques que al partit et surten les coses bé
Si alguna experiència m’ha ajudat a créixer com a persona ha sigut lo bàsquet. L’esport en equip. Lo bàsquet, més enllà de servir-te per a fer salut, te dona una sèrie de valors que són perfectament aplicables a la vida quotidiana i que t’ajuden a caminar millor i més segura en lo teu dia a dia: la cultura de l’esforç, la camaraderia entre companyes, l’enriquiment col·lectiu, lo respecte, la solidaritat, el saber-te important però no imprescindible, lo treball en equip.
Al meu equip hi ha mares, solteres, jóvens, no tan jóvens, veteranes, casades, divorciades, esperits lliures. Dones que riuen i estimen. Estudiants que trauen temps dels exàmens per a vindre al partit. Treballadores que es canvien lo torn de treball per poder jugar en cap de setmana. Mares que dixen els fills amb l’home o els iaios per traure temps de baix les pedres. Hores de furgoneta per als desplaçaments, estones llargues al vestidor, temps d’entrenament. I tot això és una elecció. Triem fer-ho així i això crea una unió invisible, un lligam gairebé indestructible que fa que totes natros parléssem lo mateix idioma, malgrat ser ben diferents. Cada una té la seua vida i a la vegada cada una tria trobar un espai dins d’esta vida seua per a compartir-lo fent esport d’equip. Poques coses hi ha amb tanta força.
La cerveseta després de l’entrenament, la ràbia de la derrota, l’alegria de la victòria, los entrenadors com a puntal, les abraçades, les bromes, la concentració, l’esperit competitiu, sentir els colors del club. Estudiar sistemes de joc, equivocar-te en la tàctica, córrer més que la rival, prendre la decisió adequada en mil·lèsimes de segons, saber que si tu falles hi ha una companya preparada per a esmenar la teua errada. De menuda vaig aprendre que es juga com s’entrena, que si als entrenaments no hi fiques los cinc sentits, després no busques que al partit et surten les coses bé. Que els partits es guanyen en defensa, perquè tu pots fer 120 punts però si te’n fiquen 121, perds. Que cal llegir el partit, entre línies, que no sempre has de llançar triples, que s’han d’aprofitar els tirs lliures i la meua jugada preferida: lo dos més un, és a dir, fer cistella i que en el mateix moment et facen falta personal que et dona un tir lliure addicional. Una altra manera de fer tres punts.
Lo bàsquet, especialment lo femení, sempre suma i ara que s’acaba la temporada penso que estos valors fan molta falta al dia a dia quotidià. A la vida, com al bàsquet, la cultura de l’esforç i del respecte. Les ganes de millorar i el no donar mai cap pilota per perduda. Estimar el bàsquet és estimar la vida.