“Per què no parles més de política als teus articles? —em pregunten alguns amics i coneguts—. Tu deus estar ben informada, que et meneges bastant per Barcelona i coneixes molta gent”. Ai, xiquets, si vatros sapiguésseu. Resulta que hi ha moltes qüestions que directament desconec (i no sé ni si les sap qui les hauria de saber) i les que sí que sé no les puc dir totes. Digueu-me clàssica però prioritzo l’amistat a una exclusiva. La segona és efímera i la primera, ben cuidada, t’acompanya tota la vida. Què puc fer, per tant? Parar l’orella i obrir els ulls. M’agrada i diria que això malament del tot no se’m dona. (Obric parèntesi filològic: jo escric sempre dóna, amb accent. Estic bastant en contra, per no dir molt en contra, d’esta nova normativa d’eliminar un munt d’accents diacrítics [hem passat de 150 a 14!, mareta meua!], però els correctors del diari m’ho rectifiquen aplicadament i pacient; també els entenc, pobres, que vaja quina disjuntiva... I, com que tinc entès que durant tot este any encara es poden fer servir les dues formes, així ho faig. No sé què en deuria dir Pompeu Fabra, enguany que celebrem lo 150è aniversari del seu naixement. En tot cas, jo per sí o per no ho seguiré intentant i faré com ma iaia Mercedes, que seguia comptant en rals quan ja hi havia les pessetes en circulació i continuaré marcant els diacrítics, perquè, com diu Mireia Calafell, “Que violent que és un accent quan no fa prou diferència”. Total, que m’hau distret i m’he enramat).

Deia que tots los lectors esperen amb candeletes una mica d’informació, com si fossen moixonets dins el niu amb lo cap en alt, lo coll estirat i la boqueta oberta, cantussejant mentre esperen que vinga sa mare a donar-los de menjar, a ficar-los-hi dins el bec, i si pot ser ja mastegat i tot, un cuc o un trosset de pa trobat al parc. Aquells qui sis dies a la setmana som la cria del moixó i només un dia, lo sèptim, fem de mare que empapussa els fills tenim una tasca enrevessada. Estem al plat i a les tallades, però és difícil anar a missa i tocar les campanes. Com a societat volem saber, necessitem conèixer i més encara en estos moments del país en què sembla que tot avança a pas de puça. I si la notícia no ve a tu, pos tu vas a la notícia, a l’estil d’allò de Mahoma i la muntanya.

Així és que vaig anar este divendres passat al Parlament per això, per a parar l’orella una mica, i per altres motius que ara no venen al cas (m’hauran llevat també lo diacrític de vénen?). Vaig poder dinar amb una amiga. Un regal de conversa i companyia. Era un dia calmat, res a vore amb les meues darreres visites a la cambra en jornades històriques (quantes en portem ja?), quan tot són corredisses i hi ha premsa i convidats a punta pala. Quan ja teníem les safates plenes amb lo menú del dia i mos disposàvem a anar a la taula del fons del menjador, a la cantonada (mos agraden los raconets), vam passar per davant d’una altra taula en què hi havia cinc persones. I quan hi passava vaig parar l’orella, allò que us deia adés. Vos he de confessar, però, que encara que no l’hagués parada, l’orella, ho hauria sentit igual de bé perquè no se’n van estar de dir-ho amb un to de veu una mica elevat, potser perquè l’amiga i jo portàvem un llaç groc a la solapa. Lo cas és que van dir, arromangueu-vos bé: “¡Cómo mola el 155!”. Sí, així tal com us ho dic. “¡Cómo mola el 155!”, seguit d’unes rialles sornegueres. Hauria vomitat allí mateix si no fos que encara no havia començat a menjar i tenia l’estómac buit. Dixo a la vostra perícia que endevinésseu a quin partit pertanyien (pista: penseu que he dit que n’eren cinc i n’hi ha que no tenen ni grup parlamentari propi).

Quan falla la tele sense un motiu aparent solem dir: “És d’ells”. Com una cosa abstracta, no saps qui o què són “ells”. Però els que han aplicat lo 155 sí que se sap qui són i tenen cara (dura) i nom i cognoms. Uns es van passant lo maleït article com si fos una pataca calenta, com dient: “No, no, si jo no volia; si no em pensava que l’aprofitarien per a això o per a allò”. I els altres se barallen per a vore qui la té més grossa (la poca vergonya, s’entén) i per penjar-se medalles: que si jo he escapçat més que tu, que si tu ets encara massa tou… Miserables que es disputen lo ceptre de la repressió. I mentre a l’Estat hi ha de president un tal M punto Rajoy que corre, camina i balla igual i que el més trist és que tot això (córrer, caminar, ballar) ho fa molt millor que parlar idiomes o governar el país, mentre tot això passa, dic, hi ha babarotes exclamant “Cómo mola el 155!” i natros encara sense Govern ni investidura. Suposo que mo’n sortirem, que sempre apareix algun àngel de la guarda, però us he de confessar que jo, optimista i tranquil·la de mena com soc (l’últim diacrític, a vore si hi ha sort), estic començant a canviar de verb i ja no vull demanar sinó exigir unitat i responsabilitat, a cada u en la seua mesura. Benvolguts representants polítics, sento maldar-vos (o sigue, renyar-vos), però acabem-ho ja d’una, xeics! Feu lo favor d’ajudar-mos a poder escriure articles més positius, els uns, a poder llegir-los amb més ànims, els altres i a fer callar les boques infames dels que els mola el 155 amb la millor manera possible de silenciar-les: formant Govern i construint República.