Surt al replà i només tancar-se la porta darrere seu recolza el cap a l'espiera i agafa aire. L'amolla a poc a poc, dibuixant una petita 'u' amb los llavis i unflant les galtes. No agafa l'ascensor, preferix baixar les escales a peu, amb calma, no té pressa per tornar a casa. De fet, si pogués, no hi tornaria, però té fills i té una vida —o la tenia— i massa temor. Ha sortit a buscar el pa. Porta els diners justos per a la barra de mig i voldria picar a alguna amiga però no porta el mòbil a sobre. Lo mateix energumen que no li ha donat més moneda menuda per a anar a comprar també se li ha quedat lo telèfon mentre ella surt a fer l'encàrrec, no fos cas que tingués vida pròpia sense ell. I tot i això, com pot i quan pot, d'estranquis i corrent perill per si la descobrixen, aconseguix telefonar i demanar ajuda.
En los darrers 15 dies, a Catalunya les trucades per violència masclista han augmentat un 88 per cent i se'm posen los pèls de punta de pensar en la de dones que, amb lo confinament, es troben atrapades a casa amb lo seu maltractador. Lo concepte 'casa' que és sinònim de refugi, per a elles està associat a l'infern i ara s'hi troben segrestades. La violència física i psicològica recorre la sang del seu dia a dia i mentre alguns de natros pensem en com no avorrir-mos o amb qui voldríem estar, elles només pensen en com fugir o sobreviure i amb qui no volen seguir.
Esta xacra de la nostra societat —sí, nostra, de tothom, perquè no mo'n podem sentir aliens de cap manera— és un drama en si mateixa però amb la crisi de la Covid-19 s'ha vist agreujada. Abans del confinament, les dones que patixen esta miserable i injusta situació tenien certs punts de suport i esbarjo: cafès amb les amigues, abraçades amb familiars, la beneïda soledat de quan l'home se n'anava a treballar... Ara, ni cafès, ni abraçades ni soledat. Només 24 hores a casa amb la mateixa persona a qui un dia vas estimar i que et maltracta i t'anul·la i et pega, si cal davant dels fills, per a marcar territori i després te diu que li sap greu i que no tornarà a passar i tu t'ho vols creure, o no, i torna a començar la roda que de tant voltar al final acaba marejant.
Les trucades per violència masclista han augmentat un 88 per cent i se'm posen los pèls de punta de pensar les dones que, amb lo confinament, estan atrapades a casa amb lo seu maltractador
Des del meu humil raconet de món, vull contribuir en esta causa amb un concert per internet. Serà un streaming solidari emès a través del portal TickEtic i destinaré lo 40 per cent de la taquilla a la Plataforma Unitària contra la Violències de Gènere, que assessora i abraça i cuida les dones que més ho necessiten amb diversos programes d'ajuda. Serà este dijous dia 14 a les 19h —també s'hi podrà accedir un altre dia, fora del directe— i les entrades a 3€ (s'accepten també aportacions majors) es poden trobar en aquest enllaç.
Que l'allau d'informació i d'actualitat no mos faça ser desmemoriats ni tebis. Ajudem les dones que demanen auxili, les dones que no poden demanar-lo. Com a veïns i conciutadans, parem bé l'orella i la mirada. Siguem solidaris amb les entitats que els donen aixopluc, les associacions que els fan de pont per a sortir d'este enclaustrament violent, d'esta presó quotidiana sense barrots físics plena de reixes invisibles i morals. I ara em ve al cap aquell trosset de cançó de Serrat quan diu allò de que si hagués nascut dona m'hauria atipat de cardar sense ganes...