Josep Maria Estruch Canals. Feliciano Cañellas Roig. Minguet Buch Nogales. Alfredo Rodríguez Rosales. Josep Vidal Bernat. Manel Vidal Bernat. Són només sis noms llegits a l’atzar. Sis dels 79 noms que des d’ahir es poden vore al Memorial de les Camposines, a la població de la Fatarella, gràcies a les investigacions del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i a la inscripció al cens de persones desaparegudes. La història es va recomponent a poc a poc, tot i que, possiblement, fem tard. Són 79 persones més que se sap que van perdre la vida durant la Batalla de l’Ebre, persones que els seus familiars han inscrit a l’esmentat cens. Amb ells ―i dic ells perquè tot són hòmens― en este Memorial de la Terra Alta ja hi ha 41 plaques amb un total de 1.623 noms, víctimes sense distinció d’ideologies, bàndols o origen. No es pot dir el mateix del monòlit franquista, lo més gran de Catalunya, que encara aguanta al mig del riu a Tortosa, erigit només per als guanyadors de la guerra i inaugurat pel mateix dictador en persona, aquell qui, recentment, ha rebut un segon funeral d’Estat. Los seus ossos sí que se sabia on eren.

Les Camposines era un lloc de pas entre la riba del riu Ebre i la primera línia del front republicà, un punt estratègic per a fer arribar subministraments i evacuar ferits. En aquell mateix indret, l’any 2005, s’hi va construir un espai de memòria, en forma de búnquer. Es tracta d’un monument ossera, on hi ha un museu i un espai ―restringit al públic― on es dipositen les despulles dels combatents que encara avui es troben en diferents punts del territori. A prop d’allí, a Móra d’Ebre, va morir un dels combatents que, des d’ahir, també té el seu nom inscrit a la placa: Amedeo Nerozzi.

Somiaven en plans de futur, com qualsevol de natros avui. Tenien família, amics i una vida. Havien nascut lliures i van morir per uns ideals, sense poder dir adeu. Bella, ciao

A principis del 1920, Nerozzi va ser alcalde de la població de Marzabotto, prop de Bolonya, fins que Mussolini va prendre el poder a Itàlia i va haver de fugir del seu país perquè va patir diferents amenaces i atacs. Va arribar a Espanya el 1936 i va formar part de la XII Brigada Internacional, la que es va conèixer com a Brigada Garibaldi. Lo 9 de setembre de 1938, un projectil va impactar prop de la tenda hospital on treballava com a portalliteres. Tenia 47 anys i allò que el feixisme no va poder fer a la seua Itàlia natal ho va aconseguir a l’estat espanyol. Ahir, la seua besneta, autoritats del seu poble i fins a 200 familiars i amics dels combatents caiguts, engolien llàgrimes gola avall mentre cantaven el Bella, ciao per a cloure l’acte. Ara, almenys, tenen un lloc físic on rendir homenatge als seus desapareguts, un lloc on poder passar la punta dels dits per damunt del nom de la persona estimada, inscrit en una placa plena de dignitat.

Posar nom i cognom a les restes humanes, buscar la informació genètica, rescatar la memòria amb pic i pala, escarbar a grapats la terra que cobrix la veritat és encara més necessari que mai avui que la ultradreta creix i el feixisme, tan lamentablement viu i blanquejat als nostres carrers i a la política, intenta soterrar la veritat perquè, així, podria repetir la història sense risc d’antecedents ni precedents. Les 1.641 persones de les plaques de les Camposines ―i tots aquells que encara no hem pogut trobar― mereixen, com a mínim, la dignitat de recuperar els seus noms. Eren jóvens. Somiaven en plans de futur, com qualsevol de natros avui. Tenien família, amics i una vida. Havien nascut lliures i van morir per uns ideals, sense poder dir adeu. Bella, ciao. Fa dècades que estan enterrats a les cunetes, a les serralades i als camps de conreu de l’Ebre, esperant que l’ADN dels seus descendents coincidisca amb el d’alguns dels seus ossos encara per descobrir o amuntegats en una fossa comuna ja localitzada. Ossos que criden justícia, carregats d’honor, colgats de terra sota l’ombra d’una bella flor, com la del partisà de la cançó, mort per la llibertat.