Lo silenci de la terra arrasada. Lo lament del animals. Les llàgrimes gola avall dels pagesos i ramaders. La cendra. L’olor de fum. Les mans al cap. La impotència. La brillantor als ulls dels veïns. També la solidaritat, l’organització ciutadana. La germanor. Los somriures, malgrat tot. L’esperança. Les abraçades. Lo miracle de la gent. Vinebre, on està instal·lat lo centre de comandament de l’incendi, té uns 430 habitants i d’avui per a demà ha hagut d’acollir més de 400 persones i ho ha fet amb un afecte, una professionalitat i una coordinació exemplars: bombers, serveis d’emergència, exèrcit espanyol, agents rurals, Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil i una premsa, especialment la del mateix territori, exemplar i entregada.

A Flix i Vinebre s’han cremat més hectàrees que no pas gent hi viu al poble. Totes dues localitats han perdut sota les flames un terç del seu terme municipal. Està prompte dit. A la Torre de l’Espanyol, on va començar el foc, la gent no ha parat de col·laborar i a tots tres municipis los veïns s’han bolcat en preparar menjar i termos de cafè per als bombers, que tornaven dels torns amb la cara ennegrida i les soles de les botes desenganxades. Definitivament, són extraterrestres i no tenen prou mitjans.

A l’Ebre hi vivim 180.000 persones en 3.000 km quadrats. A Barcelona i l’àrea metropolitana hi viuen 5 milions i mig d’habitants en quasi la mateixa extensió de terreny

Com a voluntària que s’ha passat tres dies a Vinebre he vist com tothom hi posava l’espatla. Tothom, començant pels representants del poble. Si no sabies qui eren, no es podia distingir voluntaris de polítics. L’alcalde de la Torre, Joan Juncà, l’alcaldessa de Vinebre, Gemma Carim, i l’alcalde de Flix, Francesc Barbero, i moltes regidores (són majoria les dones) fent entrepans, oferint vehicles particulars per a carregar gent i menjar, coordinant, parlant amb los afectats, amb la premsa, arromangant-se nit i dia. No, senyors, no tots los polítics són iguals i menys als pobles.

Equilibri territorial

Som les Terres de l’Ebre i les paraules que mos definixen estan en crisi: l’Ebre, sense quasi cabal, i les terres, cremant-se. Llavors, què som? O potser més ben dit: què mos dixeu ser? Este incendi va començar fa molts anys, quan la pagesia va haver d’anar abandonant terres perquè no surt a compte llaurar-les i el bosc va començar a menjar-se los barrancs, les muntanyes, los turons, los bancals, les partides. Este és un dels focus de l’incendi: lo desequilibri territorial i un trist ensorrament sostingut del sector primari. No hi ha quasi relleu generacional. Pagesos i ramaders treballen en precari. Lo poc que no s'ha cremat estava llaurat, se veu des de l’aire. Llenques marronoses i verdes enmig de la desolació. La importància de llaurar, de cuidar la terra que mos cuida a natros.

I mentre s’ordenava aturar la sega (ho puc entendre però a pagar sempre el pagès) es permetia que a tan sols quatre quilòmetres del flanc esquerre de l’incendi continuessen les obres de construcció de l’abocador de Riba-roja d’Ebre. En ple episodi crític les màquines van seguir treballant tot i l’elevat risc. Lo foc s’apagarà i l’abocador de residus s’inaugurarà. Los mateixos alcaldes que hem vist treballar i emocionar-se a la tele, fa mesos que lluiten per intentar aturar este nou projecte agressiu, però potser no se’ls hi ha donat prou difusió nacionalment. Total, no vindrà d’aquí: tèrmiques, molins, nuclears (sort que el foc va començar a l’altra riba del riu), transvasaments... Un abocador més no es notarà. Som lo rebost de la brossa. Fem llum i donem aigua i voldríem que fos al revés: ser aigua i donar llum.

Som les Terres de l’Ebre i les paraules que mos definixen estan en crisi: l’Ebre, sense quasi cabal, i les terres, cremant-se

La natura és un ésser viu, a l’Ebre mos l'estimem com a una persona, una amiga que t'embolcalla i et dona vida, literalment. Cremant ella perdem vida natros i per natros vull dir tots, no només lo sud. Lo cap dels GRAF, Marc Castellnou, dona una dada esfereïdora: quan se va crear lo cos de bombers, a principis dels anys 80, hi havia un 34 per cent de bosc a Catalunya, ara n’hi ha un 72 per cent. Per tant, s’ha més que doblat la superfície forestal i a més sense qualitat. Si no canviem models de país, d’aquí a uns anys potser ja no hi serem a temps. Per cert, espero que ara no es pretenga carregar sobre el pagès propietari del femer on se va originar el foc tota la responsabilitat d’anys i panys de mala gestió forestal i territorial.

Despoblació i col·lapse

Lo paisatge és un tros de terra que mos acull, que mos dona l’oxigen per a respirar i en el qual, tossudament, hi continuem vivint la gent d’aquí quan los que hi veniu de vacances (sou molt benvinguts!) vo’n torneu cap a les zones hiperpoblades de Catalunya. Les ciutats estan col·lapsades. Vatros ja no hi cabeu més i a natros mos fan fora d’on som. No té sentit. Volem viure on vam nàixer, per dignitat i sostenibilitat.

Honestament, crec que no mos ho mereixem, però és que vatros tampoc! Barcelona i la zona metropolina s'ofeguen de gent i natros mos despoblem. Quan ja no capiguésseu tots a les ciutats, què fareu? No hau d’actuar per solidaritat sinó també en defensa pròpia! L’episodi de contaminació de Barcelona d’estos darrers dies i l’incendi de la Ribera d’Ebre són vasos comunicants. Lo sud no mos mereixem estar dessagnant-mos i despoblant-mos i vatros no vos mereixeu estar enllaunats i ofegant-vos. A les quatre comarques de les Terres de l’Ebre hi vivim al voltant de 180.000 persones, amb un índex d’envelliment cada cop més alt i en uns 3.000 km quadrats. A la capital del país i l’àrea metropolitana hi viuen 5 milions i mig d’habitants en quasi la mateixa extensió de terreny.

I ep, oco! Lo centralisme lo patim de Barcelona i també de Tarragona i el seu entorn, tenim-ho present. Mos dol molt vore com la Generalitat aposta per construir a tocar de Salou lo complex Barcelona World, amb casinos i zones d’oci prop de Port Aventura, i es gasta 120 milions d’euros en comprar-li els terrenys a La Caixa. No és ja només pels diners, que podrien servir per a revitalitzar el sector primari, és pel model de país que implica la decisió, un model injust i insostenible que premia les zones ja poblades i més pròsperes en detriment dels de sempre a canvi d’uns llocs de treball que rarament no seran precaris. I no, no mos agrada queixar-mos, gens. Ni voldríem haver d’estar sempre en lluita, no. Però és que no se mos dona alternativa: si no mos alcem, mos trepitgen.

Los bombers, per natros i per la terra, se juguen la vida i sovint no se'ls faciliten ni les mínimes eines per a salvar la seua

Ara es faran festivals benèfics –iniciativa lloable i necessària– en els quals hi actuarem uns quants artistes sense cobrar i als quals assistiran, sobretot, veïns de l’Ebre, que pagaran de la seua butxaca l’entrada que haurà de servir per a ajudar els afectats. L’autoorganització de la ciutadania és meravellosa –lo poble salva el poble–, però esta capacitat de lluitar i renàixer no hauria de ser substitutòria sinó només complementària de les mesures oficials. No pot recaure sobre els mateixos afectats la responsabilitat de ressorgir i continuar. I per mesures oficials no em referixo a colgar-mos ara de milions d’euros (que si calen, endavant!), que no s’hi val a haver de viure de subvencions: volem viure de la terra i a la terra i que ella mateixa done un rendiment digne.

Repensar el país

Lo millor bomber és un pagès que cuida les terres i si els militars han de vindre a fer de bombers és que falten bombers. I també falten pagesos. Los bombers, per natros i per la terra, se juguen la vida i sovint no se'ls faciliten ni les mínimes eines per a salvar la seua, que ells també fa temps que estan en crisi i en lluita, que ells són, no ho oblidéssem mai, los que es van posar entre els votants i les porres de la policia espanyola aquell 1 d’octubre. Ells, que reconeixen amb ràbia, tristor i seny que Catalunya no pot assumir dos emergències alhora d'este calibre, mentre lo Tribunal Suprem de l’Estat espanyol tomba 15 articles de la llei catalana contra el canvi climàtic.

Hem perdut lo nord perquè estem dixant perdre el sud

Equilibri territorial també és parlar d’estes nostres terres no només quan hi ha una desgràcia. Fa temps que estem enviant senyals de fum però cap a baix se sol mirar més aviat poc. Superposeu un damunt de l’altre lo recent mapa del despoblament a Catalunya amb lo de l’incendi de la Ribera d’Ebre i hi trobareu esgarrifoses coincidències que no tenen res de casual. La Catalunya rural, la Catalunya Nova. Hem perdut lo nord perquè estem dixant perdre el sud. Mentrestant, no em puc traure la terra del cap. La terra que crema, lo paisatge que dol, l'Ebre que plora, la pluja que no cau, los amics que perden conreus, los bombers que admiro i estimo, lo riu que tanca els ulls i jo que no puc dixar de tindre'ls oberts veent la desgràcia. No em puc traure la terra del cap i per moments no hi ha manera de llevar-me esta tristor de damunt. Això sí, sempre amb un somriure, que sobreviure amb alegria ja és revolucionari en si mateix.

Gràcies a tots aquells qui mos envieu suport i ànims i mostreu solidaritat, ho rebem i ho notem. Tanmateix, potser ja no n’hi ha prou amb allò de: los de l’Ebre sou forts, vo’n sortireu, rebrotareu, sempre hau sigut valents i coratjosos, tirareu endavant, etc. Ditxosa segona persona del plural. Per què no es parla més en la primera? Natros, nosaltres, naltres. Dieu-li com vulgueu, que sí, som forts, de crosta de coco, però natros sols tal vegada ja no podem fer més: o repensem lo país entre tots i creem una consciència col·lectiva o no mo’n sortirem i si no mo’n sortim lo sud, prepareu-vos los del nord perquè estareu coixos i llavors caurem tots. I perdoneu, però és que estic coenta.