Ma iaia sempre deia: "L’aigua té escriptures". O sigue, que per allà on històricament ha fluït hi tornarà a passar quan li vinga bé. No importa quant de temps faça que no hi passava. Lo riu té memòria. Potser som los humans que construïm allà on no toca, sempre pensant-mos que podem dominar la natura quan el que hem de fer és conviure-hi i respectar-la, i no pas enfrontar-mos-hi. Tan senzill com això. Estos dies tothom parla de l’Ebre, de la riada, de l’enorme cabal que du. Surt a les notícies i es genera certa alarma. La gent de mig país, pensant-se que aquí baix patim i que mos estem ofegant, i resulta que natros mos sentim tranquils i en pau, alegres de vore lo riu ple de vida, de vore’l tan ample i feliç.

Si ara vinguésseu a Tortosa, allò mig d’amagat, a caminar pel passeig fluvial i hi parésseu l’orella, sentiríeu los comentaris de la gent, grans i menuts, jóvens i vells, que hi passegen amunt i avall: “Quin goig que fa”, “quina alegria, vore’l tan ple de salut”, “ara sí que lo riu és vida”. La iaia dient al net: “Mira, fill meu, tota esta aigua és riquesa, sediments per al Delta”. I les adolescents comentant: “Xica!, la pintada del mur No al transvasament quasi ha quedat tapada”. Gran ironia. Mos eduquen així, en lo respecte i l’agraïment al riu. Creuem lo pont i se mos il·lumina la mirada quan sentim la remor i veem la massa d’aigua que avança imparable per una llera que sovint, massa sovint, podríem travessar a peu de punta a punta sense perill que mos cobrís. No mos fa temor, este riu, al contrari, mos reconforta saber-lo viu i content de fluir salvatgement. Sembla que diga: "Au, aquí em teniu, tal com era, tal com soc". I natros, los habitants de la zona, hi convivim i el dixem fer. Perquè ell és natros, perquè natros som ell. Perquè el seu nom mos bateja. Hau pensat mai que un setanta per cent del cos humà és aigua i que més o menys lo mateix percentatge del planeta Terra també? Per alguna cosa deu ser. Tat que vos n'alegreu, quan a un amic li van bé les coses, i llavors la seua felicitat és la vostra? Doncs a natros mos passa el mateix amb lo riu. Som feliços amb ell, i ell ho sap. Mos cuidem mútuament i sembla que somriga quan passa pel bell mig de la ciutat perquè, ho hau de saber, a Tortosa lo carrer major és lo riu. L’artèria principal. I tu a la sang que et dona vida la cuides i no li demanes pas transfusions incoherents.

Sembla que lo riu s’humanitze, perquè s’apropa a natros amb los seus sis metres d’alçada i a la vegada, paradoxalment, és quan menys humà sembla, perquè mos ensenya la grandesa de la natura en estat pur

Un altre tema seria parlar dels embassaments. Certament, tenen una funció de regadiu i reguladora necessària per evitar mals majors en certes avingudes. Ara bé, Mequinensa, Riba-roja i Flix estan més al servei de les hidroelèctriques que de la ciutadania i del mateix riu. Quasi sempre estan a un 99 per cent de la seua capacitat per a poder produir i produir (en necessitem tant?), i mentrestant la majoria de l’any l’Ebre agonitza amb un cabal d’escassos 100 metres cúbics per segon, insuficient per a la seua supervivència, perquè l’aigua es troba retinguda quilòmetres amunt. Ara en porta uns 1.800, de metres cúbics i ompli portades, però quan va mig buit i ell —lo riu— i natros passegem tristos, llavors no és notícia. I els ebrencs estem més preocupats llavors, quan quasi no hi ha aigua, que ara, que sembla que haja de sobreeixir. Ara quasi el podem tocar amb la punta dels dits mentre caminem per la vorera, arran de la barana. Sembla que s’humanitze, perquè s’apropa a natros amb los seus sis metres d’alçada i a la vegada, paradoxalment, és quan menys humà sembla, perquè mos ensenya la grandesa de la natura en estat pur i se’l veu més lliure, o és que no és la llibertat un dels drets més fonamentals per als humans? Doncs per a ell, també.  

I un comentari que també podríeu sentir si ara passegesséu per la vora del bosc de ribera d’esta terra és aquell que advoca pel sentit comú: "Veigues tu si no haurien pogut començar a desembassar quinze dies abans i ara alguna zona d’horta o certs espais urbans de la comarca no estarien negats o en perill d’estar-ho". Perquè sí, amics, l’alegria de la riada no mos fa perdre de vista que la gestió de l’aigua podria fer-se millor, i no cal ser hidrogeòleg per a saber-ho, n’hi ha prou de tindre una mica de senderi i conservar tot lo seny complit. Apuren tant de temps amb los pantans a un 99 per cent de la seua capacitat que quan plou molt a les capçaleres llavors tot són presses i corrillos, i amollen aigua corrents i de pressa per a dixar lloc lliure i poder encabir la que els vindrà de més amunt. I en lloc de laminar el desembassament amb més marge, esperen a última hora per a produir més electricitat, com si amb això a tu i a mi mos rebaixessen la factura de la llum. I això de fer-ho més esglaonadament, que ho sap des de ma neboda de set anys fins al iaio pagès, passant pel botiguer de tota la vida, pareix que als responsables de la gestió hidràulica no se’ls acudix (o no se’ls vol ocórrer, que no sé què és pitjor).

Carme Forcadell, l’expresidenta del Parlament injustament empresonada, ha estimat i defensat sempre el riu

Després també hi ha aquells oportunistes (ignorants i/o maliciosos) que aprofiten estos episodis de crescudes per a desenterrar possibles transvasaments i dir que a l’Ebre li sobra aigua i que es tira al mar. És insultant. L’aigua del riu no es llança al mar: hi renaix. Fa la mar menys salada, més rica, li aporta nutrients per als peixos i sediments per a la regeneració natural de les platges. O és que vos penseu que la reculada de les platges d’arreu del litoral català s’arregla portant arena en camions? No, la situació s’adreça permetent que els rius, lo seu cabal líquid i sòlid, desemboque a la mar i fertilitze tota la terra per on passa i omple de vida la Mediterrània. Em ve al cap un dibuix del Roto. S’hi veia un home dalt un pont, mirant al riu, que deia: "¡Aquí sobra agua!". I lo riu li contestava: "¡Que no me sobra agua, que soy así!". Doncs això. I si no, busqueu a internet les fotos d’esta riada, les de la NASA o les del satèl·lit Sentinel-II, i voreu l’efecte de l’aigua dolça arribant al mar vist des de l’espai. Són espectaculars! (Aquí en podeu vore una petita notícia, amb imatge inclosa: http://www.aguaita.cat/noticia/11917 ).

Lo catedràtic d’Història de la URV, lo flixanco Josep Sánchez Cervelló, al primer capítol del seu llibre Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco, explica com als onze anys va haver de marxar a estudiar fora, una “qüestió que va marcar la meua vida”, diu, i explica que “un dia la mare em va preguntar si m’enyorava. Li vaig respondre que sí, que per sobre de tot enyorava el riu. La vaig deixar ben xafada. Suposo que esperava que digués que pensava en ella, en la família. Que també hi pensava, esclar! Però era el riu, els canyars, la barca, els passejos per la seua vora, tirar pedres al corrent, fer barquetes amb les fulles verdes de les canyes, o veure les seues aigües, on el meu cap es refugiava quan la melangia m’assaltava”. Rellegint este text no puc evitar pensar en Carme Forcadell, l’expresidenta del Parlament injustament empresonada. Ella, ebrenca de soca-rel, concretament de Xerta (uns 12 quilòmetres aigües amunt de Tortosa), ha estimat i defensat sempre el riu, i m’entristix pensar que des de la seua cel·la d’Alcalá Meco li deu passar com a l’amic Sánchez Cervelló. Per la llibertat dels presos polítics, per la llibertat del riu i per les riades, que són vida.