Netflix ha fet un anunci per celebrar el Nadal "d'una altra manera". A la ja reiterativa i òbvia cançó que les parelles no tenen per què ser de noi i noia, sinó, si és possible, de qualsevol cosa que no inclogui a aquell, imagino que per consell dels publicistes del quedar bé, s'afegeix el missatge central, que és el següent: que la dona es deslligui de totes aquellees obligacions que la van relegar a ser la invisible serventa de la casa durant segles, perquè els altres es diverteixin sense advertir el gran sacrifici que la seva tasca suposa. I per aconseguir-ho proposen que aquest Nadal no sigui ella la que carregui amb totes les responsabilitats: des de pensar els regals fins a fer els canelons o ajudar la neta (sempre la neta) a fer aquelles galetes de gingebre que després ningú no es menja. Que ho faci un altre, o que es faci sol, o millor, que encarreguem un Glovo, que gairebé sempre és un paio el que ve amb el seu "bicicleto".

La tristesa que desprèn el missatge és enorme. Al final de l'anunci ella està sola, guapíssima, amb el gorret de Nadal ben posat i cantant-se una nadala a si mateixa. Jo m'ho mereixo, i allò de Juan Palomo. Crec que molts fracassos familiars, arribant a aquestes dates més evidents, poden veure's consolats en la solució de pega d'anuncis com aquest. Fins i tot hi haurà qui, patint l'horror en una llar que no mereix tal nom, es vegi, gràcies a l'anunci, animada a fer el gran pas cap a l'alliberament. Però no feia falta dir-li-ho així.

No feia falta dir que qui ajuda l'altre, que se sacrifica per un altre, qui es posposa a un altre és un imbècil. La comunitat cristiana celebra aquests dies el naixement del més gran posposat: un home jove, torturat i ajusticiat pels seus compatriotes és el símbol suprem de l'amor a la humanitat. Dubto que a qui tingui la menor convicció religiosa pugui semblar-li gaire bé que es digui que l'amor al proïsme, el servei, o el sacrifici són un error o un fracàs.

No feia falta dir que qui ajuda l'altre, que se sacrifica per un altre, qui es posposa a un altre és un imbècil


Només li falta això a qui dona la vida pels altres. Que li diguin que és un imbècil. Imbècil, excepte, és clar, si dona la vida per conceptes com la independència o la sobirania del seu país, o una imaginària i quimèrica llibertat, o una pàtria en perill, una bandera... llavors, siguin homes o dones, se'ls considera herois. A les dones que han estat el fonament de les cases, potser perquè els homes no han sabut fer-ho, potser perquè se'ls va dir que "els nois no ploren, han de lluitar", a aquestes hem de dir-los imbècils. Doncs bé, vull dedicar aquesta peça a la meva mare (que era perfecta en tots els papers de l'auca i sense ella saber-lo, perquè mai no l'hi vam dir), a la meva àvia materna (que es mantenia dempeus al mig del carrer quan durant la Guerra Civil queien les bombes al seu voltant) i a la meva àvia paterna (que va cosir durant dècades la trama de valors en els quals es va forjar la família que va ser del meu pare). A aquestes tres dones, les imbècils més grans que he conegut, les heroïnes del meu cor, dedico la peça amb què tanco aquest desorientat i confús any 2020. Que en el següent, Netflix tingui més sentit i menys ganes de quedar bé. Que utilitzi l'enginy, que sens dubte en té, en millors causes, que busqui en l'art la partícula divina que anima al món i no al diable que sempre el ronda. Que triï estimar.