A finals de juny ens sorprenien les notícies que venien del Canadà, on en certs moments es va arribar a registrar més de mil incendis simultanis. En pocs dies l’aire de moltes ciutats nord-americanes va esdevenir irrespirable, i de fet núvols de cendra resultants d’aquella onada d’incendis incontrolats van acabar arribant als nostres cels, a pesar dels milers de quilòmetres que ens separen.

Una de les circumstàncies més sorprenents d’aquells fets, més enllà òbviament de la magnitud del desastre ambiental i ecològic, fou una certa sensació d’indiferència amb què es van rebre a casa nostra unes notícies greus com aquelles. Quelcom que em va fer reflexionar, en aquell moment, sobre el fet que la nostra societat està assumint com a normals coses que no ho són i que, al contrari, s’haurien de convertir en tocs d’atenció i alerta davant els escenaris, ara ja no futuribles, sinó ben actuals, als quals ens està duent el canvi climàtic.

Setmanes després es va desencadenar l’onada de calor que ha assolat grans extensions del planeta. Una onada amb pocs precedents, que ha provocat temperatures extremes inaudites, els 45,5 graus de Figueres a casa nostra, però temperatures superiors als 52 graus en certes zones de la Xina, per posar un altre exemple. I d’aquí als incendis per tota la Mediterrània, amb xifres de víctimes mortals que creixen cada dia, a Algèria, Tunísia, Grècia, Portugal, Croàcia, Sicília… I el mateix dia que a l’illa de Rodes s’havien d’evacuar milers de persones per causa dels incendis, que s’havia de tancar l’aeroport de Palerm per la proximitat del foc, o a la propera Catània part de la ciutat es quedava sense abastament d’aigua pels problemes elèctrics derivats dels 47 graus registrats; reitero el mateix dia, Milà es despertava amb una tempesta i uns aiguats que van causar estralls, moments de pànic i una nova víctima mortal. I cito només aquests exemples per no entrar en un recull, fins a un cert punt macabre, dels episodis meteorològics extrems que estem sofrint arreu en aquestes darreres setmanes i mesos, prova més que evident d’un món en situació disfuncional i d’emergència climàtica.

Per acabar-ho d’adobar, a finals de la setmana passada es donà a conèixer un important informe científic que alertava del possible col·lapse del corrent del Golf, cosa que, si acabés esdevenint, tindria un important impacte en un mecanisme clau en la regulació del clima europeu. I no cal dir que els canvis que es registren en el corrent del Golf estan directament vinculats al desgel especialment accelerat de l’Àrtic, causat pel canvi climàtic, i els canvis de salinitat de l’aigua resultant de l’entrada de masses ingents d’aigua dolça provinent del gel i de les glaceres que es desfan a marxes forçades.

Aquesta incoherència ens ha de fer reflexionar sobre aquesta sensació, barreja d’indignació, impotència i desassossec, davant del “business as usual” en un context que no té res de normal

Davant de tot això no tranquil·litza saber que la pròxima reunió de la COP, la Conferència de les Parts (el mecanisme de Nacions Unides creat ara ja fa anys per lluitar contra el canvi climàtic), serà presidida a Dubai pel sultà Al Jaber, que si bé és l’enviat pel clima dels Emirats Àrabs Units, també és el president de l’empresa petroliera d’aquell país, la qual cosa ja ha generat importants crítiques i situacions diguem-ne que “curioses” en el procés preparatori d’aquesta cimera clau que es durà a terme a finals d’any.

I amb això no vull fer crítiques gratuïtes precisament al principal mecanisme global que tenim per fer front al que és el repte de la nostra generació, de fet el repte civilitzacional de totes les generacions que puguin llegir aquest article. Però aquesta incoherència sí que ens ha de fer reflexionar sobre aquesta sensació, barreja d’indignació, impotència i desassossec, davant del “business as usual” en un context que no té res de normal, que és extremadament perillós i que requereix d’una escala de resposta molt més ambiciosa i ràpida que l’actual.

L’Organització Meteorològica Mundial, amb seu a Ginebra, ens ha confirmat que, com ja va passar el mes de juny, de nou aquest mes de juliol ha estat el més càlid registrat al planeta des que es tenen dades. El mateix dia, el secretari general de Nacions Unides, Antonio Guterres, feia una contundent roda de premsa afirmant que “l’aire és irrespirable, la temperatura insuportable, i el nivell de beneficis vinculats als combustibles fòssils i la inacció climàtica inacceptable. Els líders han d’actuar. No més vacil·lacions, no més excuses, no més esperar que els altres facin el primer pas. Simplement, no ens queda temps per això”.

Un repte colossal com aquest no es resoldrà sense més mesures, i més contundents, que les actuals. Algunes d’elles necessàriament impopulars i, segurament, incòmodes. Però això tampoc acabarà passant si no s’incrementa la demanda i la pressió social al respecte, i si anem assumint i normalitzant fets que no ho són. I, sobretot, si tots —qui més qui menys— seguim amb el “business as usual” mentre el món se’ns crema i se’ns desfà a les mans.