Les eleccions del 28 de maig van generar algunes sorpreses, tant pel que fa a la baixada de participació com a alguns resultats. El dia 29 la sorpresa la va donar el president del govern espanyol, que va convocar eleccions a Corts Generals. El dia 30 també hi va haver compareixença, en aquest cas del president de la Generalitat, que, tot i no tenir l’impacte d’un avançament electoral, també va sorprendre demanant un “front democràtic per defensar Catalunya” i unitat sobiranista.

La reacció majoritària a la convocatòria feta per Pedro Sánchez va ser subratllar-ne l’audàcia. Veurem què en surt, de tot plegat; jo d’entrada hi trobo algunes pegues pels seus interessos i, per tant, en faig una lectura més en clau interna. Els resultats van ser prou dolents per al PSOE per haver de sortir corrents a tallar una possible rebel·lió interna? Van ser l’oportunitat per trencar un govern de coalició sense provocar una crisi i forçar una guerra en l’espai de Podemos? Poso l’accent en la clau més interna, del partit i de l’espai ideològic, perquè qui ha protagonitzat aquest moviment és l’autor d’un llibre que porta per títol Manual de resistència, cosa que es va consolidant com la seva prioritat política.

Bona part de catalans han deixat de veure el PSC com a 155 i, mentre l’independentisme ha persistit en no moure’s de la seva guerra caïnita, aquest partit ha trobat el camí ben lliure

És cert que tot canvia molt de pressa i que els patrons de comportament electoral han mutat més en els darrers deu anys que durant tots els quaranta anys previs, però realment té opcions de canviar la tendència a l’alça del PP amb una campanya? A què aspira electoralment un president que ja és president? En aquest cas, a més, un president que ha d’ocupar la presidència de torn de la Unió Europea. Potser en la situació en què es troba s’hi adeia més el clàssic “culo di ferro”. No en el sentit negatiu amb què sovint es fa servir, sinó en l’original, en positiu, el que es deia a aquells que eren capaços de vèncer els altres per l’esgotament que els provoca la seva constància; la perseverança enfront l’audàcia. Actualment, sis mesos en política és una eternitat en què poden passar moltes coses; i en la darrera dècada, a la majoria dels que han buscat un avançament electoral per reforçar la seva posició no els ha acabat de sortir del tot bé. Per exemple Artur Mas el 2012 a Catalunya, Theresa May el 2017 a Gran Bretanya o Justin Trudeau l’any 2021 al Canadà, per motius diferents i segurament ben justificables no van assolir l’objectiu que perseguien amb l’avançament electoral.

I sense marge de reacció, de moment, les mateixes receptes de sempre: l’esquerra dient que vindrà la dreta; la dreta contra el procés —o directament contra els catalans— i contra ETA (no és broma). I els partits catalans repeteixen caps de cartell. Això és rellevant per analitzar la proposta que presentaran als catalans. Perquè un candidat nou pot fer un discurs continuista d’un antecessor del seu partit, però és més difícil que un mateix candidat esmeni el seu discurs dels darrers anys. Del més rellevant de les eleccions municipals és que bona part de catalans han deixat de veure el PSC com a 155. I, mentre l’independentisme ha persistit en no moure’s de la seva guerra caïnita, aquest partit ha trobat el camí ben lliure. El principal responsable d’aquest fet ha sigut el blanquejament que s’ha fet dels socialistes —sobretot a Madrid— per part d’Esquerra, que per això s’ha endut la part més important del càstig electoral que ha rebut l’independentisme. La proposta que facin és clau, ja que si a finals de juliol Pedro Sánchez se’n surt, serà per la mínima i els partits catalans seran clau. Quina serà llavors la condició de la investidura: evitar que mani la dreta o l’autodeterminació de Catalunya?