Fa dies que veiem amb estupor com la guerra amb l'Iran s'expandeix mentre Europa roman en un silenci ensordidor. I no puc evitar preguntar-me: on és la veu de la Unió Europea? On és aquest projecte que va néixer precisament de les cendres de la pitjor barbàrie que ha conegut la humanitat?

Europa no és només un mercat comú ni un conjunt de tractats comercials. Europa és, o hauria de ser, la prova viva que és possible un món diferent. Som la demostració palpable que pobles que es van massacrar durant segles poden asseure's a la mateixa taula, remar en la mateixa direcció i construir junts un espai de pau, democràcia i convivència.

Els nostres avis van sortir de dues guerres mundials amb una lliçó gravada a foc: mai més. Mai més la guerra, mai més l'odi entre pobles, mai més la destrucció com a eina política. I d'aquesta determinació va néixer el projecte europeu. No va ser perfecte des de l'inici, clar que no, però va ser revolucionari en la seva essència: enemics històrics decidint compartir el carbó i l'acer primer, i la sobirania després.

França i Alemanya van deixar de matar-se. Espanya va sortir d'una dictadura i va trobar a Europa l'ancoratge democràtic que necessitava. Els països de l'Est es van alliberar del jou soviètic i van trobar en la Unió un camí cap a la llibertat. Tot això no és retòrica, és història recent. És la nostra història.

I ara, quan el món crema de nou, quan veiem com es despleguen estratègies militars que ens arrosseguen a un conflicte que ningú amb seny pot desitjar, Europa es limita a seguir les petjades dels Estats Units com un gosset faldiller. Sense criteri propi, sense veu, sense valentia.

Fa dècades que repetim el mantra de l’“autonomia estratègica europea” i no passa de ser un eslògan buit. Perquè quan arriba el moment de la veritat, quan toca plantar-se i defensar una posició independent, ens pleguem als interessos de Washington sense queixar-nos.

No es tracta de ser antiamericans. Es tracta de ser proeuropeus. Es tracta d'entendre que Europa té els seus propis interessos, els seus propis valors, la seva pròpia visió del món. I aquesta visió no pot ser la del militarisme permanent, la de les guerres preventives, la dels interessos geoestratègics que passen per damunt dels pobles.

Europa va néixer com un projecte de pau. I aquest ADN no pot perdre's ara quan més cal. No podem convertir-nos en mers comparses d'una estratègia que no compartim, d'una escalada bèl·lica que no hem decidit, d'un conflicte que ens arrossega sense que ningú ens hagi preguntat.

Si hi ha alguna cosa que el món necessita ara mateix és precisament el que Europa representa: diàleg, multilateralisme, respecte al dret internacional, aposta per la diplomàcia com a eina de resolució de conflictes. Però per a això cal tenir coratge polític. Cal que els nostres dirigents estiguin a l'altura de les circumstàncies.

És hora de reconstruir Europa. De donar-li veu, de donar-li força, de retornar-li el seu sentit. És hora que Europa torni a ser el que sempre hauria d'haver estat: una esperança

Imaginem per un moment una Europa que digués alt i clar: “Nosaltres no participem en aquesta guerra. Nosaltres apostem per la mediació, pel diàleg, per buscar solucions que no impliquin sembrar més mort i destrucció”. Quants països del món se sumarien a aquesta posició? Quants pobles respirarien alleujats en veure que hi ha una alternativa al bel·licisme? Europa pot i ha de ser aquesta veu. Tenim la legitimitat històrica per fer-ho. Tenim el pes econòmic i polític per ser escoltats. I, sobretot, tenim l'obligació moral d'intentar-ho.

Però per alçar aquesta veu cal reconstruir Europa. Cal tornar als fonaments, als valors que ens van donar sentit. I cal, també, democratitzar les institucions europees, acostar-les a la ciutadania, fer que la gent torni a sentir que aquest projecte és seu.

Perquè ara mateix hi ha una desafecció enorme. La ultradreta creix a tots els nostres països precisament perquè ha aconseguit que molta gent vegi Europa com una cosa aliena, com una imposició tecnocràtica, com un ens burocràtic que només porta retallades i austeritat.

I no els falta raó en part d'aquesta crítica. Europa s'ha allunyat de la gent. S'ha convertit en un club d'elits que pren decisions a l'esquena de la ciutadania. I això cal canviar-ho d'arrel.

Necessitem una Europa més democràtica, més social, més propera. Una Europa que defensi els drets dels seus ciutadans amb la mateixa contundència amb la qual defensa els beneficis empresarials. Una Europa que posi la vida al centre, no els mercats.

Jo continuo creient en el projecte europeu. No en aquesta Europa, la de la troica i les retallades, la de les fronteres que s'obren al capital especulatiu. Crec en l'Europa que pot ser. En l'Europa que hauria de ser.

Crec en una Europa que sigui far de pau en un món embogit. Que sigui exemple de convivència entre pobles diversos. Que sigui garant de drets socials i laborals. Que sigui refugi per a qui fuig de la guerra i la fam. Que sigui avantguarda en la lluita contra el canvi climàtic. Que sigui, en definitiva, la demostració que la humanitat pot aspirar a alguna cosa millor que la barbàrie.

El desafiament està servit. I aquest desafiament exigeix, ara mateix, dir no a aquesta guerra. Negar-se a ser arrossegats a un conflicte que només portarà patiment. Per apostar per la diplomàcia quan tots aposten per les armes. Per defensar el dret internacional quan altres el trepitgen.

És difícil, ho sé. Requereix valentia política, visió estratègica, capacitat de resistir pressions. Però és el que toca. És el que ens correspon com a hereus d'un projecte nascut del “mai més”.

Europa té una responsabilitat històrica. No podem mirar cap a una altra banda mentre el món es precipita de nou a l'abisme. No podem repetir els errors que ja vam pagar amb milions de vides. No podem trair el llegat dels qui van decidir que la pau era possible.

És hora de reconstruir Europa. De donar-li veu, de donar-li força, de retornar-li el seu sentit. És hora que Europa torni a ser el que sempre hauria d'haver estat: una esperança. Per a nosaltres i per al món sencer.

Perquè si Europa no defensa la pau, qui ho farà?