És difícil entendre la irritació unànime que han provocat a Catalunya les darreres declaracions del senyor Félix de Azúa, les primeres que fa en la seva insigne condició d’acadèmic de la Real Academia Española. En realitat, caldria haver-les agraït molt sincerament, per la diligència amb què ha assumit la responsabilitat de la seva missió en aquesta vetusta institució fundada pel marquès de Villena. Com se sap, la RAE s’ocupa de vetllar pels “canvis que experimenta la llengua espanyola en la seva constant adaptació a les necessitats dels seus parlants”. I, en aquest sentit, abans que s’haguessin diluït els fastos de la celebració pel seu nomenament, el flamant acadèmic s’ha posat a treballar a consciència immediatament, fent algunes aportacions d’un abast científic, filològic i conceptual d’extraordinària rellevància, sens dubte a l’alçada de la seva inabastable obra científica en l’àmbit de la filosofia, que ha merescut reconeixement planetari, i de la seva provada experiència en les universitats més prestigioses del món, a través de les quals s’ha format el seu tan preuat cosmopolitisme.

Així, pel que sembla deduir-se d’aquestes primeres declaracions, el senyor De Azúa ha assumit la comesa de redefinir les nocions de “franquisme”, “nazi”, “odi”, “pressió social”, “feixisme”, “independentisme” i fins i tot “Catalunya”.

Mentre que el diccionari de la RAE defineix el “franquisme” com una “dictadura de caràcter totalitari imposada a Espanya pel general Franco a partir de la guerra civil de 1936-1939 i mantinguda fins a la seva mort”, caldria agrair al senyor De Azúa que ens hagi il·lustrat que el franquisme no es va acabar amb la mort de Franco, sinó que és una altra accepció amb la que caldria definir el sistema parlamentari democràtic actual: “això”, ha dit, “és un franquisme simpàtic, dissimulat”. De retruc, la definició de “franquisme” hauria d’incorporar que, tot i els inconvenients del sistema, “la corrupció era molt menor” que ara, ja que aleshores “robaven, però menys”. La Real Academia de la Historia ja s’ha posat a treballar immediatament amb aquesta revelació oracular. També la noció de “nazi” hauria d’incorporar la seva darrera aportació, veritablement significativa en els estudis internacionals sobre el tema. Alguna cosa així com: “es diu dels que talen xiprers del jardí d’Albert Boadella, només pel fet de fer-ho”.

El senyor De Azúa ha assumit la comesa de redefinir les nocions de “franquisme”, “nazi”, “odi”, “pressió social”, “feixisme”, “independentisme” i fins i tot “Catalunya”

Igualment, la definició d’“odi” haurà de ser refeta, gràcies a les aportacions del professor, potser amb una entradeta nova, “odi als espanyols”, que podria quedar definida de la següent manera: “tipus especial d’odi que s’ensenya i s’imposa en les escoles catalanes”.

En l’entrada dedicada a la “pressió social”, actualment definida, tan pobrament, com la “influència que exerceix la societat sobre els individus que la composen”, cal incorporar urgentment alguns del resultats de les seves recerques, de les quals, mentre esperem la publicació en forma de col·laboracions acadèmiques en revistes indexades d’impacte internacional, n’ha ofert un generós tastet, referint-se, evidentment, a la que es dóna a Catalunya, i que ha passat per alt fins i tot als historiadors més solvents: “És com a Txecoslovàquia en l’època dels tancs russos. És una pressió constant, tots els dies i a totes hores. Però somrient”. En aquest sentit, també l’accepció de “feixisme” hauria de ser reelaborada, potser per incorporar Catalunya com a exemple paradigmàtic i per aprofitar algunes de les sàvies consideracions de l’acadèmic: “feixisme somrient, feixisme simpàtic, de fira, del poble. Una mica com l’època d’ETA al País Basc”. Segur que, en aquesta entrada, podrà comptar amb la col·laboració inestimable d’un altre acadèmic il·lustre, el senyor Vargas Llosa, amb qui comparteix, apart d’una gran amistat, l’experiència d’investigacions sociolingüístiques de gran solvència i no menor nivell fetes in situ a Catalunya.    

Caldrà veure de quina manera el diccionari haurà d’incorporar el resultat de les seves investigacions sobre Catalunya, que ara només apareix en el diccionari, de manera insuficient, com una “comunitat autònoma d’Espanya”, però que l’acadèmic ha descobert com “una col·lectivitat [que] entra en la via de la irracionalitat absoluta” i on “ja només importen els sentiments, no la raó”: “Això és Catalunya”. Si així és Catalunya, i donades les aclaparadores proves en forma de documents històrics que aporta, el diccionari, sens dubte, hauria de recollir-ho, ja que els diccionaris han de dir el que són les coses.

Caldria agrair a De Azúa que hagi mostrat que ni tan sols un títol de doctor en filosofia pot vacunar contra l’estupidesa ni impedir a qui s’ho proposi de convertir-se en un miserable

Però no acaben aquí les pistes de l’ingent treball que, pel que sembla, el diligent acadèmic està desplegant, ja que, fins i tot, ha apuntat els principis d’una reflexió, en l’àmbit del pensament polític, que, sens dubte, haurà de ser convenientment atesa per la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, institució a la qual recomanem vivament la seva immediata incorporació. És el que pot fàcilment derivar-se de les seves consideracions sobre l’alcaldessa de Barcelona, segons les seves paraules “una dona que hauria d’estar servint en una parada de peix”, ja que, argüeix, “no té ni idea de com es porta una ciutat”. Caldria no passar per alt el verb (“servir”) amb el qual l’acadèmic suggereix l’acció de la futura ocupació de l’actual alcaldessa. Davant de la demanda d’aclariments per aquesta aportació, realment sorprenent pel que té d’innovadora, ja que, fins ara, la resta de mortals, privats de la seva clarividència, podien pensar que l’alcaldessa ho era pels vots que havia rebut, De Azúa ha ofert, generosament, alguna pista més del subtil, rigorós i sens dubte complex pensament polític que l’ha portat a fer aquestes declaracions, en forma d’aforisme: ella “tot just té estudis”. Donat que l’alcaldessa té una llicenciatura, caldria preguntar-se, si no suposés importunar l’acadèmic, quins estudis considera exigibles o recomanables per a l’ocupació d’una responsabilitat política com aquesta. Sens dubte, de la seva resposta, se’n podria derivar una aportació de gran interès sobre la seva concepció, segur que innovadora, de la democràcia i dels requisits que caldria formalitzar, a partir d’ara, per al sufragi passiu, ja que la llei orgànica 5/1985, actualment vigent, permet el que, sens dubte, als ulls de l’acadèmic, deu ser d’una laxitud inacceptable: que ho pugui ser tothom, només amb la condició de tenir la ciutadania de la UE.

Però, a part de totes aquestes aportacions, sobretot caldria agrair-li que hagi mostrat, de manera tan inequívoca i irrefutable, que ni tan sols un títol de doctor en filosofia pot vacunar contra l’estupidesa ni impedir a qui s’ho proposi de convertir-se en un miserable. No és pas una lliçó menor, vistos els temps que corren.

I, per acabar, cal reconèixer, per ser justos, que De Azúa, després de tota la vida escarnint un altre eximi acadèmic, el senyor Camilo José Cela, i d’haver-lo considerat reiteradament com el “prototipus d’intel·lectual bast (bronco) i feréstec (montaraz), amb tot just un vernís de civilització”, com a just homenatge pòstum al premi Nobel, hagi acabat per mimetitzar-lo de forma tan acurada. Llàstima que la cadira Q de Cela ja tingui natges assignades: De Azúa hauria estat un ocupant realment digne del seu predecessor. Mèrits no n'hi falten.