Alguns dels fets que succeeixen a Espanya amb relació a Catalunya em fan recordar dues obres mestres dels professors de la Universitat de Harvard, Acemoglu i Robinson. La primera, del 2012, tracta, amb visió històrica i en termes econòmics i polítics, “per què fracassen els països”. Un premi Nobel va afirmar que aquesta obra deixava una empremta com la que va deixar Adam Smith amb la seva obra La riquesa de les nacions, publicada el 1776. Els autors ens descobreixen el perquè d’èxits i fracassos dels països sobre tres aspectes: 1) el paper que hi juguen el que anomenen “elits extractives”; 2) la qualitat de les institucions com a factor determinant del progrés; i 3) la relació positiva entre sistemes polítics plurals i oberts (llegiu-hi democràcia) i la qualitat de les seves institucions.

Uns anys més tard, el 2019, els mateixos autors van publicar un altre llibre, també farcit de referències històriques, sobre per què alguns països es regeixen per la llibertat i d’altres per l’autoritarisme. La llibertat —sostenen i demostren— circula de manera dinàmica en el temps pel que anomenen un “passadís estret”, una zona per la qual es transita sota les forces de dos factors amb interessos oposats: l’Estat (amb els grups d’interès polític i econòmic que representa) i la societat.

És probable que el lector es pregunti per què faig referència a aquestes obres d’economistes altament acreditats. Doncs perquè les tinc sempre força presents, i confesso que m‘ajuden a entendre fets econòmics i polítics que m’envolten. Per exemple, quan parlem d’elits extractives, no puc deixar de pensar en les connexions entre les inversions de l’Estat i els empresaris que ocupen la tribuna del Bernabéu; o en les portes giratòries de l’Administració com a sistema de retribució ajornada a legisladors i alts càrrecs públics; o, fins i tot, en l’extracció de recursos econòmics que fa l’Estat espanyol de Catalunya, històricament, any rere any, mes rere mes, dia rere dia.

Quan parlem de qualitat institucional i de democràcia, s’acumulen els indicadors que farien sortir l’Estat espanyol de la llista de democràcies avançades. En els darrers anys, i només a tall d’exemple, hem vist un rei que tocava el dos esquitxat per corrupció i n’hem vist un altre que feia política activa en comptes de fer de cap d’Estat. També hem vist condemnes exprés al catalanisme per part d’una cúpula judicial altament polititzada, alhora que es fa el suec davant d’atacs feixistes. Per no citar un Estat que fa apallissar persones que van a votar o les nombroses actuacions del deep state contra l’independentisme, en un “tot s’hi val” perquè la unitat és un bé superior.

Doncs aquesta setmana passada hem assistit a un episodi més del deteriorament de l’Estat en què estem instal·lats, quan un ex-alt càrrec de la seguretat vincula d’alguna manera els serveis d’intel·ligència espanyols amb els atemptats terroristes del 17-A del 2017 a Barcelona i Cambrils, que van causar 16 morts i 140 ferits.

Des de l’inici, en cercles privats, hi havia molta gent que sospitava de cua d’ull que l’atemptat podia estar relacionat amb el referèndum de l’1-O. El procés judicial per l’atemptat va deixar moltes ombres de dubte sobre aquest tema. La negativa de partits polítics allarga les ombres; i ara, un excomissari davant d’un tribunal afirma (i reafirma posteriorment) la relació entre el deep state, els atemptats i el referèndum.

Que, presumptament, un Estat pugui estar implicat en atemptats en què moren ciutadans seus i persones d’altres països és d’una gravetat extrema; que això estigui relacionat amb una votació, amb posar una papereta en una urna, seria alhora un indicatiu de l’immesurable valor que li dona l’Estat a la unitat d’Espanya i un indicatiu vergonyós de la qualitat institucional i del baix valor que se li dona a la democràcia.

Tanmateix, el que és pitjor de tot, el que posa en relleu la categoria del sistema democràtic i institucional espanyol, és que representants polítics, davant de les ombres de dubte, optin repetidament per córrer una cortina, per impedir que s’investigui a fons uns fets que han costat vides humanes, que se’n conegui la veritat, quina vulgui que sigui. Literalment decadent i democràticament reprovable. L’única salvaguarda que els queda als demòcrates és confiar, en aquest cas i un cop més, en la justícia europea. Amén.