La primera, la segona, la tercera onada de la pandèmia estan generant efectes devastadors sobre l’ocupació a Catalunya: al desembre passat l’atur registrat es xifrava en 498.000 persones, un 21,2% més que un any abans; si hi afegim els afectats per ERTO, que no deixen de ser aturats temporals, el total s’enfila fins a les 627.000 persones. En una economia on els afiliats a la Seguretat Social són 3,4 milions, el grau d’inactivitat que indiquen aquestes xifres és realment preocupant. Els mitjans de comunicació ens tenen ben al corrent d’aquesta mena de drama laboral que no es començarà a tòrcer fins a la segona part del 2021, si la vacunació fa els efectes que tots esperem.

Tanmateix, al darrere dels registres d’atur, la pandèmia ha tingut al meu entendre algunes conseqüències rellevants sobre el nostre mercat de treball, que el temps dirà si es consoliden o si són passatgeres. La primera és l'augment de la desigualtat salarial. Ha afectat de manera especialment intensa els treballadors amb salaris més baixos i menys qualificats. Per tenir una referència d’aquest problema, agafem els càlculs de la ILO (International Labour Office) sobre Europa, segons els quals, degut a la suma de pèrdua de llocs de treball i a la reducció d’hores de treball, entre el primer i el segon trimestre del 2020 la factura salarial va baixar un 6,5%; però per a la meitat dels treballadors (bàsicament els menys formats), la caiguda va ser del 17,3%, mentre que per a l’altra meitat fou del 4,3%. D’això en resulta que la pandèmia ha accentuat la polarització entre treballadors ben pagats i treballadors mal pagats.

Un exponent de l’augment de la polarització salarial també ens la dona la ILO amb la ràtio que compara els salaris del 10% millor pagat amb els del 10% pitjor pagat. A Espanya, la relació ha passat d’un valor 23 a un de 36,1 (de ser el segon més alt d’Europa passa a ser el primer). No hi ha motius per pensar que a Catalunya hagi estat gaire diferent. Per situar-nos, a Dinamarca no s’ha mogut d’un valor de 10.

Les diferents onades de la pandèmia no fan altra cosa que augmentar la prudència contractual entre l’empresariat i, en conseqüència, opta per fórmules més acomodatícies 

El segon efecte laboral derivat de la pandèmia ha estat l’augment de la temporalitat, general a tota l’economia per raó de la incertesa econòmica, però, de manera molt directa, a les activitats afectades pels confinaments, que corresponen justament a sectors que ja en tenien molta (comerç, restauració, hoteleria, activitats recreatives i culturals...). Les diferents onades de la pandèmia no fan altra cosa que augmentar la prudència contractual entre l’empresariat i, en conseqüència, opta per fórmules més acomodatícies amb la conjuntura, com és la contractació per setmanes... o per dies. Amb la pandèmia, la dualitat fix-temporal en el mercat laboral s’ha accentuat.

El tercer efecte és que la crisi ha deixat al descobert i molt menys atesos que la resta els autònoms, els treballadors no assalariats. Aquest col·lectiu ha patit i està patint molt perquè els mecanismes de subsidis compensatoris de la caiguda de l’activitat han estat extremadament febles i discrecionals. L’Estat (que és qui ho havia de resoldre, com resolia via prestacions d’atur i ERTO el problema dels assalariats) pràcticament se n’ha rentat les mans; la Generalitat (amb bona voluntat, però amb pocs recursos i posant-se on no pertoca) arriba on pot i deixa una corrua de gent descontenta i queixosa que van a la plaça de Sant Jaume en comptes d’anar a la Delegació del govern espanyol.

Finalment, aquesta crisi ha deixat al descobert els treballadors irregulars, el treball submergit, que no és quantitativament menyspreable i que es correspon majoritàriament amb el segment de treballadors menys qualificats i amb salaris més baixos. Desatesos de cobertura legal per cobrar subsidis propis del mercat de treball, perquè oficialment no existeixen, l’únic recurs ha estat la protecció social i seguir treballant en negre a preus encara més sacrificats que abans. Aquest aspecte no fa sinó accentuar la desigualtat laboral indicada abans. Tot un avís per exigir, per part dels treballadors, contractacions regulars; per part dels empresaris, compromís ètic, i per part de l’administració, supervisió i control.

Tot plegat, el virus ha afectat un mercat laboral que ja tenia molts problemes d’abans. I no s’acaba aquí, perquè ha accelerat algunes tendències de fons, com veurem en un altre article.