Entre els efectes col·laterals més importants de la crisi sanitària actual hi figura una crisi econòmica sense precedents en el darrer segle. Atacar els efectes de la pandèmia sobre l’activitat de les empreses i sobre els ingressos familiars ha estat una prioritat a tots els estats desenvolupats. S’està fent tot aplicant una teràpia de cavall, dedicant-hi unes quantitats ingents de recursos públics no només en països d’economia social com els europeus, sinó també en països de capitalisme més radical com els Estats Units.

En aquest context, la Unió Europea ha pres dos grans tipus de mesures individualment per a cada país i col·lectivament per al grup dels 27 per a fer front als estralls econòmics de la pandèmia: d’una banda, relaxar les normes relatives als límits de deute i de dèficit públic dels estats (perquè tot això es paga amb deute); de l’altra, posant en marxa mecanismes per fer front de manera mancomunada a la crisi, com són uns fons de recuperació de 750.000 milions d’euros i uns pressupostos europeus excepcionals que sumen 1,1 bilions d’euros fins l’any 2027. Per acabar de completar el panorama d’un suport a l’economia tan excepcional, el Banc Central Europeu farà anar la maquineta de fabricar bitllets per valor de 500.000 milions, amb la finalitat de comprar deute i de prestar als bancs i facilitar l’accés al crèdit per part de famílies i d’empreses.

Ha estat una novetat el fet que l’accés als fons de recuperació i l’aplicació dels pressupostos comunitaris estiguessin condicionats a la no-violació de l’estat de dret. Hongria i Polònia, dos membres de la UE que estan sota sospita en aquest àmbit, van posar el crit al cel i van amenaçar de vetar la macrointervenció econòmica. Després d’intenses negociacions, i amb la necessitat de diners que tenien els dos països de procediments democràtics dubtosos, es va arribar a un acord segons el qual es manté la condicionalitat dels fons europeus, per bé que abans d’aplicar-la s’esperarà saber què en diu el Tribunal de Justícia de la UE, la qual cosa no passarà abans d’un any. Mentrestant, els fons faran el seu camí sense obstacles en els països políticament més díscols.

Parlant de democràcies i d’estat de dret, un es pregunta si Espanya no hauria de figurar entre els estats de dret qüestionats, juntament amb Polònia i Hongria. Penso en el tractament que està rebent el problema polític català, però hi hauria més exemples. El nostre cas es caracteritza per la renúncia que al seu dia va fer la política a resoldre un problema de naturalesa política, per passar-lo a la guerra bruta de l’Estat i, des d’aquí a un conjunt de ultranacionalistes que conformen la cúpula judicial espanyola. A les seves mans hem vist, i estem veient encara, la dimensió més descarnada de la tergiversació del problema polític (on és la violència?), la persecució de les idees (està prohibit voler la independència?) i la pràctica de la venjança irreparable i a compte de presos i processats, mentre s’espera que algun dia la justícia europea faci això, justícia.

Parlant de democràcies i d’estat de dret, un es pregunta si Espanya no hauria de figurar entre els estats de dret qüestionats, juntament amb Polònia i Hongria

Algú dirà que precisament l’estat de dret consisteix en el fet que la justícia hi digui la seva. És cert. Tan cert com que, prèviament, 1) la justícia ha de ser imparcial, i l’espanyola no ho és; 2) la cúpula judicial no ha d’estar ideologitzada, i l’espanyola ho està fins a extrems impropis, i ho aplica; i 3) la política no s’ha de sentir còmoda en el fet que la justícia reparteixi estopa (com s’entén, sinó, que no es modifiquin unes lleis que permeten que els jutges les estirin a conveniència en un delicte impropi d’un estat de dret com la sedició?).

Algú dirà que a Espanya hi ha separació de poders. Aparentment és així, però en la pràctica quotidiana de l’exemple català, no hi ha “separació” sinó  “suplantació” de poders (la justícia en mans de radicals es dedica a fer política) i la política renuncia a fer el paper que li toca.

Això, a criteri meu, no és propi d’un estat de dret, i per això Espanya hauria d’estar sota la lupa de la UE, com ho estan Hongria i Polònia, amb els ajuts condicionats a posar una mica d’ordre a la política i a la justícia i a homologar-se a les democràcies avançades. El que no vagi per aquí reforça la idea que la UE és bon club econòmic però que no és un bon club polític. Només cal recordar que el problema català té de base la lluita de l’estat contra una pràctica tan democràtica i pròpia d’un estat de dret com voler votar.

Modest Guinjoan, economista.