Les darreres dades de la Johns Hopkins University & Medicine indiquen que els dos països del món amb més de 1.000 morts per milió d’habitants, degut al coronavirus, són Itàlia (1.112) i Espanya (1.044). S’apropa al guarisme en certa manera fatídic dels 1.000, Estats Units, amb 995. Al darrere, entre els europeus, hi trobem Gran Bretanya (950) i França (892). Alemanya, que viu esverada la pandèmia i que ha fixat restriccions severíssimes per aturar-la, comptabilitza 302 morts per milió d’habitants, un 30 % del registre espanyol.

A Catalunya ens trobem al nivell d’Itàlia. Sense que serveixi de cap tipus de consol, hi ha comunitats autònomes com ara Aragó, les dues Castelles o Madrid, que passen dels 1.700 morts per milió d’habitants. Som al segon rebrot o potser a les portes del tercer, això abans que es comenci a aplicar la vacunació, una operació que durarà mesos fins que (esperem) es pugui donar per superat el problema sanitari. I, de retruc, el problema econòmic.

El dilema entre salut i economia enfront de la pandèmia no és gens fàcil de resoldre. De fet, no hi ha una pauta generalitzable. El meu instint hauria posat per sobre de tot la salut, però hi ha companys de professió que pensen molt diferent. No ho discutirem aquí. En el que sí que hi ha acord és que la pandèmia ha fet aflorar de manera descarnada alguns problemes econòmics, socials i polítics que permeten tenir una fotografia de millor resolució que no pas abans. Han aflorat algunes vergonyes a l’Espanya (i Catalunya) despullada.

La primera és que al competent sistema de salut, format per grans professionals, se l’ha tensat i se l’ha relegat a un segon terme fins que la situació es desbocava, com si la pandèmia l’haguessin de resoldre polítics, militars i policies al dictat de grups d’interès econòmic. A Espanya, error i covardia política típiques.

La Generalitat, sense diners, a remolc de les concessions de l’Estat, sense accés directe als fons europeus de reconstrucció (...), ha mostrat també la seva nuesa

La segona vergonya, lligada amb l’anterior, és la queixa forassenyada per part d’alguns afectats per les restriccions. La vergonya no és la queixa en si (tothom té dret a defensar els seus interessos), sinó la miopia en assenyalar a qui cal reclamar, com veurem després. La tercera és la irresponsabilitat individual d’una part de la població, amb comportaments de no respecte sistemàtic de les recomanacions de les autoritats sanitàries. Això és fàcilment perceptible en un país on sembla que bars i terrasses són el més important del món. La quarta vergonya que ha quedat al descobert és la feblesa estructural que representa la gran dependència econòmica del turisme.

La cinquena vergonya és que s’ha deixat al descobert la feblesa econòmica de l’estat espanyol. Una vegada reconeguda la situació sanitària alarmant (i ara mateix en ple rebrot), l’Estat ha vist que no podia ser generós com altres països, perquè se li dispararia un deute públic ja de per si escandalós. Les mesures per compensar el perjudici econòmic s’han centrat en ajuts directes als assalariats (via ERTO) i en els crèdits i avals a les empreses, no pas ajuts directes. I també, s’ha abandonat el treball autònom, al qual s'apliquen mesures del tot insuficients. Són els grans discriminats. Aquests, en un moviment inexplicable de desinformació o de confusió entre qui dicta les restriccions i qui té la responsabilitat econòmica de donar suports, han orientat la queixa a la plaça de Sant Jaume en comptes de fer-ho davant la Delegació del Govern central o a la plaça Letamendi.

Una sisena vergonya és que, mentre desatén els discriminats anteriors i mentre el sector privat segueix fent forats al cinturó perquè no li caiguin els pantalons, l’Estat augmenta el sou a funcionaris i pensionistes, augmenta la despesa militar i el pressupost de la Casa Reial. Increïble en uns moments de crisi.

La setena i última vergonya derivada del coronavirus és que s’ha posat al descobert el centralisme de l’Estat i la feblesa de la Generalitat. Aquí qui té els diners i les competències és l’Estat, Catalunya és una comunitat autònoma més, amb capacitats pròpies de gestoria i una parcel·la de poder sobirà diminuta, que la cúpula judicial cuida de controlar en casos de dubte. I la Generalitat, sense diners, a remolc de les concessions de l’Estat, sense accés directe als fons europeus de reconstrucció, suplantant i assumint amb pressupost propi obligacions que tocaven a l’Estat (com els ajuts als autònoms), sense denunciar públicament l’Estat, ha mostrat també la seva nuesa. Molt clarificador, tot plegat.

Modest Guinjoan, economista.