Aquesta setmana s’ha celebrat sense pena ni glòria la segona reunió de l’anomenada taula de diàleg. La primera la van liderar els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra, s’havia de reunir cada mes i ho ha fet 18 mesos després. No fer-la operativa durant tant de temps amb l’excusa que a Catalunya no hi havia govern és això, una excusa, que posa en relleu manca de voluntat de fons o bé impotència, com si no es pogués avançar en la solució del conflicte polític més enllà del postureig.

A la taula de diàleg hi ha dues bandes completament asimètriques: la catalana, que té les de perdre i que, a més, no es posa d’acord en l’estratègia política que cal seguir després del gran embat que va significar per a l’Estat el “delicte” de preguntar a la població sobre la futura relació catalano-espanyola; i l’espanyola, que sempre té les de guanyar, perquè és la que té un estat darrere i disposa de forces de tot tipus per imposar-se.

Com que la part espanyola no cessa en la seva via repressiva, i com que ja ha dit pel dret i pel revés que de les dues prioritats polítiques catalanes (amnistia i exercici del dret a l’autodeterminació) no cal ni parlar-ne, si en alguna cosa cal posar èmfasi és a parlar d’aspectes econòmics i socials. Aprofitant l’ocasió que li brinda Pedro Sánchez, i com que la part catalana no té cap capacitat per falcar-hi les prioritats polítiques, la taula de diàleg hauria de poder servir per corregir el menysteniment econòmic crònic que rep Catalunya, manin les dretes, manin les esquerres, manin els del mig.

Ateses les posicions que ocupa cada part a la taula de diàleg, no seria el moment per part catalana de recuperar la proposta d’un pacte fiscal que permetés un concert com el del País Basc i Navarra?

Al meu entendre hi ha tres temes que són crucials i que caldria plantejar des del primer moment:

  • Un sistema de finançament just, que posés fi a l’enorme detracció de recursos que representa el dèficit fiscal, del qual no parlem prou i que ens empobreix de manera sostinguda cada any, cada mes, cada dia. Per mor de mantenir les estructures d’estat i per mor de la solidaritat interterritorial, no hi ha hagut voluntat política de resoldre aquest problema, malgrat tractar-se d’un sistema caducat. El govern espanyol de progrés té una ocasió d’esmenar l’error. Ateses les posicions que ocupa cada part a la taula de diàleg, no seria el moment per part catalana de recuperar la proposta d’un pacte fiscal que permetés un concert com el del País Basc i Navarra? Generalitzable a tot l’Estat i que l’adoptessin les comunitats que el volguessin. Com afirma el professor expert en hisenda pública Guillem López Casasnovas, la Constitució ho empararia.
  • El traspàs de la gestió de les infraestructures de titularitat pública: autopistes, autovies, aeroports del Prat, de Reus i de Girona, i ports de Barcelona i de Tarragona.
  • Una inversió pública equànime: el dèficit que es porta acumulat és de vergonya, tal com posen en relleu múltiples institucions, entre les quals la gens sospitosa patronal Foment del Treball. I un apèndix també de vergonya: complir els compromisos d’inversió. El prestigi de l’Estat a l’hora d’executar a Catalunya pressupostos d’inversió, aprovats pel Congrés de Diputats, està sota zero.

Els tres àmbits indicats han estat denunciats infinites vegades per part catalana, sense cap altra resposta que fer l'orni, un recurrent “vaya, vaya, desde luego”, “n’anirem parlant” o “a la propera legislatura”. Si la taula de diàleg no avança en aquests temes de manera ferma, amb terminis raonables i amb voluntat espanyola política decidida, la taula no servirà de res més que per enredar. I per a això no cal perdre-hi temps. I segurament que tampoc no cal regalar el poder real que disposen els catalans a Madrid. Sánchez ha obtingut gràcies a ells dues coses imprescindibles per manar en política: la presidència (i el govern, esclar) i els pressupostos. Com en tota transacció, s’esperaria una correspondència a l’altura.

En definitiva, si la taula de diàleg, atès que del conflicte polític no se’n vol parlar, no ha de servir per avançar de manera tangible i ferma en la resolució del conflicte econòmic crònic entre Catalunya i l’Estat, de què serveix?