El passat febrer d’enguany la Cambra de Comerç d'Espanya i el Consell General d'Economistes van publicar un informe econòmic relatiu a les comunitats autònomes, de 180 pàgines. Titulat 45 años de evolución económica, social y empresarial de las comunidades autónomas en España, l’informe té un caràcter descriptiu sobre com han avançat les regions en els àmbits institucional, macroeconòmic (PIB i finançament) i diferents blocs d’interès, com ara mercat de treball, educació, sanitat, R+D, renda, estalvi, fiscalitat i inversió. Al final incorpora alguns aspectes empresarials, com ara internacionalització, productivitat o innovació, tot en l'àmbit regional.

Som més davant d’un recull estadístic comparatiu interessant que no pas una anàlisi econòmica pròpiament dita. Sense dir-ho de manera explícita, de l’estudi es desprèn que la de les comunitats autònomes és una història d’èxit. En conferència al Col·legi d’Economistes de Catalunya que se celebrarà al vespre del dia d’avui, dos economistes que han analitzat el document en profunditat (Jordi Angusto i Josep Reyner) discutiran, a partir d’una visió crítica, si efectivament estem davant d’una història d’èxit. Em referiré als detalls de la seva conferència en un segon article.

De moment voldria recollir alguns aspectes perifèrics del treball que crec que són rellevants en el marc de l’informe, pel rerefons polític que desprèn. Indiquem prèviament que fer un balanç socioeconòmic de 45 anys de comunitats autònomes, no s’ajusta a la realitat del desplegament del sistema autonòmic, atès que les que més recorregut tenen són Catalunya i Euskadi (des de 1979); les que menys en tenen són les Illes Balears, Castella i Lleó, Extremadura i Madrid, que s’hi van incorporar el 1983. Per bé que l’estudi aporta algunes dades estadístiques del 1975 i el 2020, que sumen 45 anys, en realitat els anys sota règims autonòmics són alguns menys.  

En alguns punts l’informe sembla un instrument de propaganda política, sobre la qual cosa no hi ha res a dir; el que és estrany és que ho diguin una cambra de comerç i un col·legi professional d’economistes, que s’haurien de guiar per anàlisis tècniques rigoroses

Un dels capítols del treball està dedicat a situar les comunitats autònomes en el marc de l’ordenament jurídic espanyol (capítol 3), a través de l’evolució dels diferents estatuts d’autonomia i de la jurisprudència més rellevant del Tribunal Constitucional. Referit a Catalunya, el repàs acaba, com no podia ser d’altra manera, que l’Estatut d’Autonomia fou recorregut per diferents partits polítics en set ocasions, i finalment es va dictar la STS 31/2010 de 28 de juny, que declarava 14 articles com a anticonstitucionals.

Tanmateix, abans del capítol indicat, n’hi ha un de referit al territori i la demografia de les regions, en el qual es fa un breu repàs històric de les anades i tornades de la descentralització a Espanya, per arribar a la pedra angular de tota l’arquitectura actual, que és la Constitució. Aquesta defensa la diversitat i la descentralització, per bé que, sospitant que la cosa portava riscos associats (com ara derivar en debats identitaris i independentistes, guiats per “nacionalismes no majoritaris) calia tenir un tallafoc. I aquest és, ens recorda el treball, l’article 2 de la Constitució, referent a la “invisibilitat de la nació espanyola, principal instrument de fre a les intencions separatistes d’alguns dirigents en diferents moments”. A l’informe se sosté que la suma de les autonomies és el “conjunt de la nostra nació”, Espanya.

Un altre aspecte perifèric que em sembla rellevant del treball en qüestió són els pròlegs dels presidents de les institucions que els publiquen, la Cambra d'Espanya (liderada per José Luis Bonet) i el Consell General d'Economistes (encapçalat per Valentín Pich, les últimes declaracions del qual que se li coneixen són que cal defensar la unitat de mercat, que Espanya és un estat federal o que és innegable que el model econòmic de Madrid ha estat una història d’èxit. El pròleg d’aquests dos catalans és un homenatge a la Constitució, a un estat de les autonomies que situa Espanya entre els estats més descentralitzats del món, que defensen que amb les autonomies s’ha produït un progrés impressionant, per acabar fent una crida que cal que continuem més units que mai.

En alguns punts l’informe sembla un instrument de propaganda política, sobre la qual cosa no hi ha res a dir; el que és estrany és que ho diguin una cambra de comerç i un col·legi professional d’economistes, que s’haurien de guiar per anàlisis tècniques rigoroses. En el proper article veurem si el tema ha estat, efectivament, un cas de tant èxit com deixen entendre.