Ha tornat a l’actualitat el projecte BCN World, aquell que a hores d’ara el més emblemàtic que té en cartera és un possible casino de l’empresa Hard Rock. Per a arribar aquí s’ha passat un llarg viacrucis que arrenca en el llunyà any 2012, i inclou canvis de nom, de candidats, d’abast de la inversió, de contingut, de superfícies. Amb aquests precedents ja es veurà com acaba. Ara mateix, l’objectiu és ficar-hi el casino més gran d’Europa, a més d’un gran complex comercial, hoteler i de convencions. Un dels darrers episodis del projecte és l’inici de la compra dels terrenys per part de l’Incasòl a la Caixa, que després, si tot va bé, es vendran a Hard Rock, una operació no exempta de riscos no només econòmics per la Generalitat, sinó també de riscos judicials i de gestió dels cabals públics. Un altre dels episodis recents ha estat una sentència del TSJC declarant parcialment nul el pla director urbanístic. Cal dir que malgrat aquesta sentència, poc després el Govern de la Generalitat expressava en seu parlamentària la seva determinació clara de seguir apostant pel projecte.

Més enllà del fet que el tortuós procés de gestació del projecte en qüestió és una mostra de les seves febleses, personalment voldria posar en relleu els dubtes que em genera aquesta aposta i en especial l’aposta per un macrocasino.

El primer és d’ordre territorial. Un macrocomplex lúdic-comercial ubicat quasi a tocar d’un gran complex petroquímic des d’on fa poc, accidentalment, va sortir volant una planxa de 800 kg que va matar una persona que era a casa seva a 3 km de distància, és un risc. Imaginin-se que la planxa va a parar al Dragon Khan de Port Aventura o, en un futur, sobre la sala de taules de Black Jack. El casino en qüestió aprofundiria la ja de per sí estranya dualitat química-turisme de sol i platja que caracteritza la zona. Ara hi afegiria la dualitat química-turisme de joc.

El segon són les externalitats negatives de projectes en què el joc és el fil conductor. Han estat força estudiades, tant individualment (ludopatia, depressió, ansietat, endeutament, ...), empresarial (pèrdua de productivitat, creixement dels salaris de la restauració, del comerç i dels serveis al casino a la zona), així com costos socials, entre els quals majors nivells de delinqüència i màfies diverses. Res de bo.

El tercer fa referència al reforçament de l’opció de turisme de masses. Als 5 milions de visitants anuals (en un any normal) de Port Aventura, s’hi afegiria l’afluència del joc. Només a tall d’informació, Macau i Las Vegas reben 40 milions de visitants l’any.

Tanmateix, la principal ombra de dubte que em genera el projecte té a veure amb el tipus de negoci. Ens omplim la boca que cal potenciar sectors productius d’alt valor afegit; signem un gran pacte per la indústria; fins i tot la UE ens indica que els vectors de la nova economia han de ser la transició digital, l’ecològica i formació. Un gran casino no té cap d’aquests ingredients. Per acabar-ho d’adobar, un centre de joc ubicat a Catalunya xoca frontalment amb la cultura emprenedora, d’esforç i d’estalvi, d’inversió per tirar endavant, amb suors, els projectes. L’antítesi d’aquests valors és jugar-se els diners guanyats posant-los en mans de l’atzar. Amb els casinos actuals, ja anem servits.

A efectes d’encaix internacional, francament, prefereixo la imatge d’una Catalunya treballadora, emprenedora i innovadora, que no pas projectar-se com el principal centre del joc d’Europa. Tot plegat i amb tots els respectes, trobo que el projecte no és gens adient ni amb la cultura ni amb el que es necessita. Pensem projectes alternatius?

Modest Guinjoan, economista