En el llibre Sense Espanya (2011), amb Xavier Cuadras definíem el boicot com aquella elecció individual o col·lectiva de deixar de comprar a un proveïdor (i, per tant, perjudicar-lo econòmicament) per forçar que canviï algun dels seus comportaments. Així, si una cadena ven roba feta en tallers amb explotació infantil, els compradors deixen de comprar-hi per forçar que deixi d’utilitzar aquesta mà d’obra.

La majoria de boicots es fan per motivacions mediambientals, laborals, discriminatòries, religioses, de gènere, de seguretat dels productes, etcètera, però n’hi ha de motivats per raons polítiques. Catalunya n’és un exemple, a remolc del procés polític en curs de fa anys. Del seu abast no en coneixem amb precisió ni l’extensió sectorial, ni la intensitat, ni les conseqüències econòmiques reals que se’n deriven. Però sabem que existeix. De la mateixa manera que existeix el que en anglès s’anomena buycot, el contrari del boicot, o sigui, la compra activa de productes de determinades empreses amb la finalitat de premiar-les per algun motiu, o simplement per a contrarestar un boicot.

Molts empresaris em comenten que el projecte independentista (de naturalesa política) ha reforçat una animositat latent contra Catalunya. I una manera de castigar els que posen en qüestió la unitat d’Espanya és castigant les empreses de la “regió” díscola, amb l’aval de mitjans de comunicació i partits polítics de l’unionisme. El boicot tal com el coneixíem fins ara, el feien els consumidors. Però amb Catalunya ha entrat en escena un actor inesperat.

Existeix el que en anglès s’anomena buycot, el contrari del boicot

No tothom que s’ho planteja pot fer boicot. És condició necessària que els boicotejadors tinguin en el mercat proveïdors alternatius; en aquest cas, proveïdors no catalans amb productes, qualitats i preus com a mínim semblants als dels proveïdors catalans habituals. Quan el fa, qui boicoteja obté la satisfacció de castigar; però, a part d’això, incorre en costos de canvi de proveïdor i d’haver de pagar un preu més car o haver de conformar-se amb una qualitat més baixa de producte. Mal negoci, si no és que dona un gran valor a la satisfacció de castigar.

En Pere (nom fictici de l’empresari informant) em mostra un correu d’un seu client, de data 3 d’octubre de 2017, que resa literalment així: “Buenos días: Que os den por saco vender a quien podáis, aquí ya no hay cliente. Viva la guardia civil. Viva la policia Nacional. Viva España. Y a tragar quina santa Catalina. Ojalá os arruinéis. Ojalá algun dia vuestros hijos pasen por una situación similar. Sin vergüenzas.” Signat. L’empresari Pere, un home de formes tranquil·les, li contesta que el seu correu està tipificat com a “delicte d’odi”, que valorarà denunciar-lo i que com a client és lliure de comprar a qui vulgui. Ah! i li desitja que ell, sa mare i els seus fills siguin molt feliços.

El boicot comercial de l'Estat és una pràctica de guerra en tota regla

Naturalment la majoria de boicotejadors són menys abrandats que el citat. No proclamen el boicot, el fan. Afecten sobretot productes de consum, més encara si són fàcilment identificables com a provinents de Catalunya. Aquest boicot el practiquen consumidors afectats perquè es posi en perill la unitat d’Espanya, en una reacció del tipus ”a por ellos”, però de caràcter comercial. De vegades la simple amenaça de boicot ja és efectiva, com s’ha demostrat en moltes de les empreses que van decidir tocar el dos (la seva seu social) de Catalunya. Altres vegades es mostra de manera silent, com per exemple fent menys turisme a Catalunya o traient de la carta del restaurant els vins catalans.

Ara bé, en el llibre indicat més amunt no vam considerar un tipus de boicot que a la pràctica s’ha donat: el boicot comercial de l’Estat. Quan les empreses de l’òrbita del sector públic van retirar dipòsits dels bancs catalans (amb risc de fer-los caure), estaven enviant un senyal del seu poder fent tentinejar la banca. El boicot consistí a deixar de ser clients de serveis bancaris per forçar un canvi en el banc, en aquest cas demanant un gest tant inequívoc d’espanyolitat com deslocalitzar la seu social. Això no és una amenaça de boicot, això és boicot d’Estat amb majúscules, i va ser lleig com una mala cosa, una pràctica de guerra en tota regla, però d’una gran eficàcia tal com es va demostrar.

L’impacte dels boicots espanyols segurament que serà objecte d’estudi en el futur. Mentrestant, és evident que l’animadversió envers Catalunya existeix, que l’espanyolisme la cultiva bé, que el boicot té alguna incidència sobre productes de consum i que el boicot de l’Estat ha estat efectiu per als seus interessos. Ara bé, també caldrà estudiar en el futur allò que s’intueix, que és que a Catalunya es practica el buycot. De moment, i malgrat l’anterior, es pot afirmar amb poc risc d’equivocar-se que el boicot té efectes limitats, les empreses han enfilat cap als mercats internacionals, el teixit productiu català és força sòlid i el país capta projectes avançats. Altrament, no s’entén que l’economia catalana segueixi evolucionant positivament, més que l’europea i, a pesar d’alguns, millor que l’espanyola.