El tancament de fronteres arran de la pandèmia ha posat en evidència algunes febleses de les societats occidentals desenvolupades. Que un simple virus s’hagi convertit en un actor econòmic de transcendència i impacte insospitats, podria semblar sorprenent. Però no ho és, perquè aquest “simple virus” s’ha endut milers de vides, amb l’amenaça d’endur-se’n milions, la qual cosa ha provocat reaccions sanitàries i econòmiques desconegudes fins ara. Una de les mesures per prevenir l’extensió de la pandèmia ha consistit a tancar fronteres per impedir que un problema sanitari que ja era gros a l’interior de cada país, no es veiés agreujat per l’arribada de gent d’altres països amb diferents nivells de control de la pandèmia.

Una de les múltiples conseqüències de tancar fronteres ha estat impedir temporalment l’arribada de persones per fer feines del camp, feines que no interessen o interessen poc a la gent del país. N’hi ha de dos tipus, amb diferents nivells de dinamisme en els darrers anys fins (de moment) l’actualitat:

  • Nous treballs, corresponents a sectors que abans pràcticament no existien, com per exemple els serveis de neteja en cases i l’hoteleria, l’atenció a la gent gran o també alguns sectors de bars i restaurants relacionats amb el boom turístic.
  • Treballs en sectors tradicionals que, essent completament necessaris i estratègics des de molts punts de vista, perden actius perquè no hi ha renovació generacional. El paradigma d’aquest grup és la feina al camp, que interessa poc als joves, que s’està envellint i que, també, s’està professionalitzant, empresarialitzant, si se’m permet una llicència lingüística. Actualment, al camp hi trobem molts pagesos que s’han convertit en empresaris, i treballadors que majorment són immigrants magribins, subsaharians i dels països de l’Est d’Europa, amb predomini de romanesos.

En el sector, la Covid-19 ha posat sobre la taula l’abast d’una paradoxa: que a Espanya i a Catalunya, amb milions de persones aturades, no es troba prou gent per fer les feines de recollida de fruita i hortalisses. No es tracta d’un problema només d’aquí. També el tenen a Itàlia, que s’han trobat que no podien venir uns 200.000 temporers de l’Est, i que amenaçava un país agrícolament exportador a haver d’importar productes de països competidors del sud d’Europa. I a França també s’han trobat amb un problema semblant. Tant a l’estat espanyol, com al francès i a l’italià, els governs han arbitrat mesures excepcionals per tal que la campanya agrícola del 2020 no se n'anés en orris, i així, han permès compatibilitats de subsidis amb nòmines agrícoles.

La Covid-19 ha posat sobre la taula l’abast d’una paradoxa: que a Espanya i a Catalunya, amb milions de persones aturades, no es troba prou gent per fer les feines de recollida de fruita i hortalisses

Tot i això, la dificultat per cobrir amb personal laboral local les necessitats de treballadors en una circumstància tan excepcional com és l’elevadíssim nivell d’atur, vol dir moltes coses, que no són noves, però que ara es veuen amb més claredat que abans. Només a títol enumeratiu, els dos factors que semblen més importants per explicar el dèficit de personal al camp són dos:

  • La feina al camp requereix un esforç físic notable, i fer-ho en unes condicions de vegades dures (de sol, de calor, etc.). Els nostres pares i avis ho consideraven normal, avui en dia, la cosa costa més.
  • La segona és que treballar al camp està mal pagat. Sempre he sostingut que al camp ningú no hauria de treballar per un preu inferior al que cobren les persones de fer feines de la casa, la qual cosa situaria actualment el preu per hora mínim per sobre dels 10 € l’hora.

Ni una cosa ni l’altra són fàcils de solucionar si no hi ha voluntat política de fer-ho, tant en l'àmbit de països individuals com de la UE. Del que estic convençut és que, amb uns preus del treball dignes i amb una política immigratòria una mica més ordenada que l’actual, el camp, i tantes altres feines, serien atractives per a molta gent que actualment no els hi surt a compte fer el pas de posar-s’hi.

Aniria bé, per interès general, que algú posés fil a l’agulla per solucionar aquest problema.