Sempre que hi ha eleccions, vaig a votar i ho faig per una raó elemental: col·laborar en la defensa de propostes polítiques que considero adequades i confiar els meus impostos a gent fiable. Com tanta altra gent, la tria de la papereta la faig tenint present dues coses: 1) que els candidats treballin per Catalunya, que és el meu espai vital de referència, i 2) que m’inspirin confiança, que siguin bones persones, complidors, demòcrates, constructius, etcètera.

Estic empadronat a Barcelona, i per al proper 10-N puc triar entre múltiples opcions, set de les quals (d’acord amb les enquestes i amb els resultats de les darreres eleccions) tenen probabilitats d’obtenir representació al Congrés. D’aquestes set, cinc caps de llista són dones, la qual cosa és de celebrar.

Dit això, acostumem a classificar les candidatures sobre la base de l’eix esquerra-dreta, i en aquest sentit tinc clar que no votaré ni l’extrema dreta, ni tampoc els que s’hi aproximen o la blanquegen. Tampoc votaré un partit que sigui una sucursal de Madrid, encara que no sigui de dretes. Per exemple, el partit de la senyora Batet i el senyor Zaragoza m’envia una propaganda electoral a casa en què surt 11 vegades la paraula Espanya i 2 la paraula Catalunya. M’ho posen fàcil.

Però abans que tot això, per una qüestió de principis, no votaré candidats que destil·lin odi, persecució, venjança i similars, perquè això és tirar enrere democràticament. Per bé que el partit de la candidata Batet, el partit que abans defensava el federalisme i el dret a decidir, es troba molt a prop d’aquests plantejaments, hi ha dues candidates que el superen, no només en això sinó també en altres coses.

La primera d’elles, és Inés Arrimadas. Ja fa anys que a Catalunya la tenim a l’escenari polític i ara es presenta per representar els interessos dels seus votants a Catalunya. Dic representa, perquè si bé el seu partit va néixer a Catalunya, actualment l’Arrimadas és candidata d’una sucursal. Això no la fa una candidata ni més bona ni més dolenta. El que al meu entendre més la defineix és que és fantasmagòrica, buida, sense contingut: rasques la superfície i no en queda res. Bé, sí que queda, una espanyolitat de pedra picada i un anticatalanisme recalcitrant, al més pur estil de l’extrema dreta. A part d’això, res més. Anem per la forma.

Arrimadas i Cayetana interactuen amb els altres amb mala educació, no escolten, no deixen parlar, els interrompen, i això és de molt poca categoria intel·lectual i democràtica

Quan Arrimadas parla em fa pensar en un amic meu de tota la vida que té un lloro que parla. Té un repertori molt limitat, però saps anticipadament el que dirà. La Inés, a diferència del lloro (i ho dic amb tota la simpatia), presenta un perfil amb dos trets diferencials: el primer és que actua com una model a la passarel·la, la qual cosa li resta espontaneïtat i sinceritat d’imatge visual; la segona és que, potser inconscientment, tant en la paraula com en la gesticulació transmet odi, una mena de dolenteria, d’irascibilitat permanent, d’enuig. Quan està enfadada, que és pràcticament sempre, li surten els ulls de la cara, i això li contraresta els seus esforços per l’estètica. Es veu que ve d’una escola avantatjada, amb els Cañas, Carrizosa, Rivera i companyia, que van més aviat curts de somriures i de bon rotllo.

L’altra candidata que supera, i en molt, la Meritxell Batet és Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos. A les darreres eleccions va ser l’única del seu partit que va sortir elegida diputada, en un rècord històric de mals resultats. Això no ha estat obstacle per repetir, segurament perquè el seu partit dona per fet que a Catalunya no hi té gaire cosa a pelar. En qualsevol cas, aquesta candidata és de la corda de l’Arrimadas en matèria d’espanyolisme i anticatalanisme, a tocar, per no dir fregant, l’extrema dreta.

Aquesta marquesa de nacionalitat argentina, francesa i espanyola, transmet una mena de “classe”. I sembla, també, que camini per una passarel·la quan actua en política, amb els seus vestits de disseny i el seu glamour. A part d’això, la Cayetana, quan està en ple show, té posat tibant i distant, prepotent, perdona-vides, transmet la imatge d’arrogància i de menyspreu a qui l’envolta. També de ser freda com el gel i de tracte un pèl cruel. Tot molt respectable, és clar, que cadascú és com és.

Arrimadas i Cayetana, candidates per Barcelona, comparteixen dues coses més: sigui perquè són titelles d’algun guió, sigui perquè els hi surt del cor, interactuen amb els altres amb mala educació, no escolten, no deixen parlar, els interrompen, i això és de molt poca categoria intel·lectual i democràtica. També comparteixen el fet que no són persones amb arrelament (i no em refereixo als orígens) a Catalunya, ni el volen tenir, la qual cosa, amb una perspectiva de representativitat electoral és una contradicció. La seva arrel és, visquin on visquin, Espanya. Catalunya els queda lluny. I com a subjecte polític, no només això, sinó que són aquí per anorrear-lo, que és l’objectiu.

El lector entendrà fàcilment per què no em passa pel cap votar-les, a cap de les tres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat