Donant una mirada a vol d’ocell del que ha passat en l’àmbit econòmic català des del mes d'octubre del 2017, a criteri meu, hi destaquen dues coses: d’una banda, les accions de desestabilització per part de l’estat espanyol i, de l’altra, la magnífica evolució econòmica del país, malgrat tot.

La declaració d’hostilitats per part de l’Estat davant l’afront secessionista de l’1 d’Octubre ja s’havia fet abans amb la intervenció dels comptes de la Generalitat, però es va consolidar amb l’aplicació de l’article 155. El que fou un míssil en la línia de flotació política catalana, va tenir un impacte econòmic relativament limitat, res a veure amb l’impacte polític. Les conseqüències més destacades del famós article van ser 1) un alentiment en l’execució de despeses, entre altres coses pels enrevessats controls que es feien des de Madrid per cada euro que es pretenia gastar, i 2) una paràlisi en la presa de decisions relatives a inversions ja decidides i, sobretot, en les que s’havien de decidir. El sector privat va repercutir negativament el 155 en la mesura que, sense interlocució política no hi havia ni iniciativa ni decisió per als projectes i despeses que no fossin estrictament rutinaris; a part d’aquest punt, sembla que l’aplicació de l’article va afectar sobretot petits proveïdors que van patir les conseqüències d’una burocràcia superaugmentada.

La intromissió de l’Estat en el funcionament del sector públic català es va complementar amb actuacions molt aguerrides en el front del sector privat. L’objectiu era minar el potencial econòmic del país, i això es va fer amb dues línies d’atac que avui tenim més documentades gràcies als informes del diari Ara de fa pocs dies. La primera línia va ser el decret per facilitar el trasllat de seus socials i les accions de pressió a empreses significades que el van acompanyar. La finalitat no confessada era sembrar el pànic empresarial. En l’operació de l’executiu espanyol hi entra en escena el Rei, el qual, jugant un paper impropi d’un cap d’estat, es dedica a fer de telefonista privilegiat per pressionar empreses perquè toquin el dos. La segona línia d’atac és encara més activa que la primera: retirar dipòsits d’entitats públiques dels bancs catalans, contribuint a la creació de sentiment de pànic i inseguretat bancària. La finalitat? Forçar el canvi de seu social de CaixaBank i Banc de Sabadell i demostrar davant de tothom la seva incontestable espanyolitat, de la qual a Catalunya ningú no en dubtava, però fora sí.

El que és surrealista en un estat és que les empreses se’n vagin perquè el mateix estat, amb el seu cap al capdavant, els ho exigeixi, a les bones o a les males

El decret en qüestió, l’actuació del Rei i la retirada de dipòsits pertanyen al gènere del xantatge. Es pot entendre en el marc d’una declaració d’hostilitat econòmica i de l’aplicació del principi del tot s’hi val, com il·lustra el lamentable “a por ellos”; però és més difícil d’entendre que l’activisme i la bel·ligerància del Rei en aquesta matèria el desprestigiava internacionalment i internament, si és que encara no havia caigut prou baix, i que, en posar en risc dos bancs grans com els catalans (amb la caiguda de dipòsits i pèrdua de valor en borsa), també es posava en risc el sistema bancari espanyol.

En la pràctica, el trasllat de seus socials a fora de Catalunya ha tingut una incidència sobre l’economia real molt feble, perquè els centres d’activitat productiva (siguin serveis centrals, centres de producció, etcètera) s’han mantingut, en la seva major part, on eren. No podem menystenir la gravetat de la decisió de desarrelar-se (encara que sigui simbòlicament) de Catalunya. I en aquest sentit, és comprensible que les empreses se’n vagin per por al boicot comercial dels seus clients, per por al boicot financer dels bancs, per temor a la reacció negativa del mercat de capitals. Fins i tot hi poden haver trasllats per vocació (algunes empreses volien instal·lar-se a Madrid i el decret els ho va posar fàcil) o per la voluntat d’ubicar-se prop del poder, com passa amb moltes empreses regulades. El que és surrealista en un estat és que les empreses se’n vagin perquè el mateix estat, amb el seu cap al capdavant, els ho exigeixi, a les bones o a les males.

Per sort, Catalunya té un teixit empresarial riquíssim i l’activitat econòmica sembla aliena als esdeveniments polítics. Sense anar més lluny, en el darrer any ha crescut a taxes trimestrals interanuals superiors al 3%, que seria l’enveja de qualsevol observador econòmic. La taxa d’atur s’ha consolidat en un nivell inferior en quasi 5 punts percentuals al de la resta de l’Estat, les exportacions van de rècord en rècord, entre altres dades de conjuntura. I és clar que les 2.501 empreses i grups que han marxat no volíem que marxessin, però presa la decisió, adeu; i si un dia volen tornar, seran benvingudes. Cosa que no podem dir d’aquells que en aquest darrer any han intentat, sense èxit, perjudicar-nos econòmicament amb les pitjors arts.