El pla de recuperació per a Europa (Next Generation EU) ha estat la notícia econòmica dominant durant les dues darreres setmanes: abans d’iniciar-se les discussions, durant les llargues negociacions i, un cop assolit l’acord, s'han fet valoracions sobre la injecció, a base de deute, de 750.000 milions d’euros.

És molt difícil ser original en l’anàlisi d’una notícia tan transcendent des del punt de vista econòmic i que ha estat analitzada i comentada per centenars d’especialistes dels sectors, sigui amb perspectiva europea o sigui amb perspectiva de cada estat membre. Alemanya ha estat el líder absolut del l’acord, ben acompanyat per França. A l’altra banda, les necessitats de altres dues economies grans (Itàlia i Espanya), que si quedaven desateses podrien (més Itàlia que Espanya) fer trontollar l’edifici europeu. I ja se sap que l’interès alemany i francès per a tenir contents els espanyols és relativament gran, no endebades és un mercat de prop de 48 milions de consumidors, és un centre de producció interessant i és la destinació anual d’11 milions de turistes alemanys i 11 milions de francesos, que disposen així d'un proveïdor de sol i platja relativament a prop i a dins a casa, per dir-ho d’alguna manera.

Vist des de perspectiva de l’economia i la política catalanes, l’acord em suggereix tres apunts de reflexió que he pensat que podia compartir amb els lectors.

A Espanya li han fet un “s’ha acabat el bròquil”, ja que si vol els diners ho haurà de justificar davant els 27 amb projectes que responguin a les recomanacions de la Comissió

En primer lloc, posa en relleu l’existència de dos tipus de països pel que fa a l’administració de les finances públiques: 1) els que s’administren sense estirar més el braç que la màniga, que en períodes de bonança econòmica fan endreça i es preparen per quan vinguin vaques magres; i 2) els que, malgrat la bonança, segueixen amb dèficits públics estructurals i projectes ruïnosos com l’AVE mentre obliden les rodalies. Els primers són els frugals i els segons, on hi destaca Espanya, els de la mà foradada. Doncs l’acord no només ha estat menys generós del previst amb aquests darrers, sinó que ha comportat xecs compensatoris de 53.000 euros en les aportacions dels primers als pressupostos comunitaris. Assumir el risc del deute que beneficia als mal administrats no es pot fer gratis. En aquest punt, em ve a la memòria que tots els frugals els teníem de referència en el llibre que vam publicar al 2013, conjuntament amb el Miquel Puig i el Xavier Cuadras, Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible. Soc dels que creuen que, malgrat molts defectes propis, una Catalunya sobirana administraria millor els cabals públics i molt probablement figuraria entre els frugals.

En segon lloc, diria que a Espanya li han fet un “s’ha acabat el bròquil”, ja que si vol els diners ho haurà de justificar davant els 27 amb projectes que responguin a les recomanacions de la Comissió: reduir el dèficit, actuar sobre un sistema de pensions insostenible, apostar per l’economia verda i la innovació, entre altres. Probablement s’han acabat els AVE que no porten enlloc, i s’obre la porta al fet que Catalunya lideri projectes econòmics en els quals podria destacar per raó de la seva considerable potència investigadora i industrial. El pla de reactivació anunciat aquesta setmana per part de la Generalitat, amb enunciats de projectes per valor de 31.800 milions en 12 anys, pot anar en aquesta línia si els projectes es converteixen en això, en projectes ben definits i atractius en el marc comunitari.

En tercer lloc, més en l’àmbit polític, val la pena destacar que els diners de l’acord només els podran rebre els països que compleixin amb les exigències de l’estat de dret. És una condició pensada per a Hongria i Polònia, que no acaben de complir el respecte a principis fonamentals com són la separació de poders i la llibertat de premsa. No s’ha pensat en l’Espanya que esbatussa gent pacífica que va a votar, que empresona persones que dissolen manifestacions, que té exiliats ni tampoc en el fet que l’Estat té una causa general oberta de naturalesa política amb la disfunció fonamental que no mana la política sinó un poder judicial polititzat. Llàstima que aquest darrer punt no s’hagi inclòs en l’acord europeu.

En definitiva, un acord econòmic que enforteix el projecte europeu, que encarrila per força l’ús dels diners públics i les reformes, però que queda curt a l’hora de requerir l’estat dret dels membres. El que hem dit altres vegades, la UE és un bon club de països en l’àmbit econòmic.

Modest Guinjoan, economista.