La recent proposta de reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial i de l'Estatut del Ministeri Fiscal es presenta com una aposta per la modernització, l'eficiència i la racionalització del sistema. Tanmateix, més que corregir els seus dèficits democràtics, aquesta iniciativa consolida un model judicial centralitzat, jeràrquic i funcional al poder polític, sense introduir garanties efectives davant els abusos institucionals.
L'exposició de motius de l'avantprojecte esquiva el context polític i jurídic que ha motivat una part substancial de les crítiques internacionals sobre la justícia a Espanya. Res no es diu sobre els informes del Parlament Europeu, el Consell d'Europa o el GRECO sobre la politització judicial. Tampoc no s'aborda la urgent necessitat de garantir la independència real de jutges i fiscals. En comptes d'això, es construeix un discurs tecnocràtic que oculta la persistència d'estructures utilitzades per sostenir dinàmiques de repressió política, absència de control democràtic i impunitat.
Pretendre reformar el poder judicial ignorant el seu rol en l'equilibri institucional i la protecció dels drets fonamentals no és modernitzar, sinó maquillar. Es presenta un canvi organitzatiu quan el que es requereix és una transformació estructural que faci front els problemes de fons. Modernitzar sense democratitzar és perpetuar els dèficits del sistema sota una nova estètica normativa.
Un dels aspectes més destacats de l'avantprojecte és la modificació del sistema d'accés, formació i promoció en la carrera judicial. Aparentment, es tracta d'una obertura cap a models més objectius, amb proves eliminatòries, orals gravades, casos pràctics i una preparació institucionalitzada a través del Centre d'Estudis Jurídics. No obstant això, aquestes mesures, si bé valuoses en el pla tècnic, no garanteixen pluralisme ideològic ni diversitat territorial. El sistema proposat reprodueix una meritocràcia formal que, sense mecanismes de transparència, reforça una cultura jurídica jeràrquica, homogènia i resistent a la dissidència.
La promoció automàtica a magistrat després de cinc anys, la formació unificada amb la carrera fiscal i l'omissió de controls interns consoliden una lògica institucional tancada i endogàmica que, a més, afecta la imparcialitat. No es contempla la participació ciutadana ni parlamentària en els nomenaments clau, ni s'avança en la despolitització del Consell General del Poder Judicial. En definitiva, s'enforteix una carrera judicial incapaç d'oferir imparcialitat en causes de fort contingut polític o social.
La reforma de la Fiscalia segueix una lògica paral·lela: integració en els mateixos processos d'accés, formació i promoció que la carrera judicial. Tanmateix, s'omet per complet el problema estructural de la seva dependència del poder executiu. L'article 124 de la Constitució continua intacte, igual que el mecanisme polític de designació del Fiscal General de l'Estat. Lluny de plantejar-ne una revisió, el text ni tan sols l'esmenta. El silenci, en aquest cas, n'és la confirmació: es reforça la Fiscalia com a instrument del Govern, sense rendició de comptes ni contrapesos institucionals.
El que es requereix és una transformació estructural que faci front els problemes de fons. Modernitzar sense democratitzar és perpetuar els dèficits del sistema sota una nova estètica normativa
La previsió d'accés per concurs-oposició per a juristes de "reconeguda competència" afegeix un altre risc: sense filtres democràtics ni criteris objectius, aquesta via pot ser utilitzada per incorporar perfils vinculats a les estructures de l'Estat, consolidant una "colonització" ideològica que reforci l'alineament amb interessos polítics dominants sense perjudici que aquest sistema no garantirà una justícia de qualitat.
Un dels aspectes més polèmics de l'avantprojecte és la inclusió del nou article 4 bis LOPJ, que permet a jutges i tribunals inaplicar directament normes nacionals contràries al Dret de la Unió Europea, sense necessitat de plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat ni esperar la seva derogació. Aquesta fórmula, encara que inspirada en la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE, trenca l'equilibri intern del sistema constitucional espanyol, debilitant el paper del Tribunal Constitucional com a garant de la supremacia constitucional.
S'atorga als jutges una facultat gairebé constituent sense control extern, la qual cosa pot derivar en una fragmentació normativa i conflictes de competències. En lloc d'harmonitzar el principi de primacia europea amb el sistema constitucional intern, s'imposa una lògica unilateral que obre la porta a l'arbitrarietat i a una aplicació selectiva del Dret.
La situació s'agreuja en introduir, entre les conductes sancionables als jutges, una nova falta greu per "incompliment del deure d'aplicar el Dret de la Unió", sense una delimitació clara del seu abast. Aquesta ambigüitat permet l'ús instrumental del règim disciplinari com a forma de pressió sobre els jutges, especialment en casos que afectin drets fonamentals o continguin una dimensió política.
La suposada protecció als jutges davant represàlies, prevista en l'avantprojecte, manca de desenvolupament normatiu. No es concreta qui la garanteix, ni com s'articula. Es tracta d'una fórmula retòrica que en res no protegeix els jutges que decideixin enfrontar-se a decisions o directrius imposades per òrgans de poder.
El disseny que emana de l'avantprojecte no ofereix cap salvaguarda davant la utilització selectiva de l'aparell judicial amb finalitats polítiques. Al contrari, reforça les dinàmiques existents. Ignorar deliberadament el context dels últims anys —la judicialització de la política, les advertències internacionals i les deficiències democràtiques estructurals— equival a blindar l'statu quo amb nous recursos normatius.
L'exclusió del Tribunal Constitucional en el disseny d'aquesta reforma representa una amputació institucional greu. Es debilita la seva funció com a àrbitre últim del bloc de constitucionalitat i es promou una dispersió interpretativa d'alt impacte per a la seguretat jurídica.
El que es presenta com a modernització és, en realitat, una consolidació institucional del model existent. Sota una narrativa d'eficiència s'amaguen reformes que reforcen el control polític, la falta de pluralisme i la impunitat institucional
La Fiscalia, a més, es reforça en la seva capacitat organitzativa sense introduir cap mecanisme que garanteixi la seva independència. L'homogeneïtzació ideològica derivada de la unificació de l'accés i l'absència de control extern consoliden el seu paper com a braç operatiu d'una justícia funcional als interessos del poder.
Tot això configura un model d'arquitectura jurídica revestida de legitimitat europea, però buida de garanties democràtiques. El risc no és hipotètic: la reforma pot permetre la qualificació com a contràries al Dret de la Unió d'actuacions parlamentàries o simbòliques, facilitant la seva criminalització sense passar pel control constitucional. És una altra manera de consolidar el dret penal de l'enemic, ara amb vernís comunitari.
La regeneració democràtica del sistema judicial exigeix molt més que reformes tècniques o retocs normatius: requereix, partint d'un ampli consens polític que avui no es dona, una reestructuració profunda dels seus fonaments institucionals. Per a això és imprescindible revisar el sistema de nomenaments, eliminant la lògica de quotes partidistes i promovent procediments transparents, basats en el mèrit professional i la participació efectiva de la carrera judicial. Aquesta despolitització ha d'anar acompanyada d'una garantia real d'independència del Ministeri Fiscal, la qual cosa exigeix reformar tant el seu estatut com la mateixa Constitució per desvincular el seu lideratge del poder executiu. Paral·lelament, l'accés i la formació s'han d'obrir al pluralisme, valorant trajectòries que reflecteixin diversitat ideològica, territorial i cultural, així com coneixements en drets humans i dret autonòmic. Una justícia monòtona no només és menys justa, sinó també menys llegítima en una societat plural.
Però aquests canvis estructurals només seran eficaços si s'acompanyen de mecanismes de control i responsabilitat clars. L'enfortiment del control parlamentari, a través de compareixences periòdiques i rendició de comptes substantiva, és una condició bàsica per evitar que òrgans amb poder jurisdiccional o persecutori operin sense escrutini democràtic. A més, és fonamental garantir una coordinació harmònica entre el Dret de la Unió Europea i l'ordre constitucional intern, establint vies clares de revisió per part del Tribunal Constitucional davant de conflictes normatius. S'hi ha de sumar una tipificació precisa del règim disciplinari, per evitar que es converteixi en un instrument d'intimidació o censura. Finalment, l'assumpció del pluralisme jurídic i polític com una riquesa democràtica —i no com una anomalia a erradicar— exigeix implementar mecanismes d'exigència de responsabilitat reals, efectius i externs. Una justícia que no ret comptes davant de ningú no pot aspirar a ser respectada, ni pels ciutadans ni pels principis de l'estat de dret.
En definitiva, el que es presenta com a modernització és, en realitat, una consolidació institucional del model existent —el mateix gos amb diferent collar—. Sota una narrativa d'eficiència s'amaguen reformes que reforcen el control polític, la falta de pluralisme i la impunitat institucional. Cap dels pilars estructurals de la desconfiança ciutadana no ha estat tocat: ni la politització, ni la dependència fiscal, ni l'absència de control democràtic, ni la criminalització de la dissidència.
Una veritable reforma requereix valentia i consens polític, així com, i sobretot, compromís democràtic. Totes les altres coses són cosmètica jurídica al servei del poder.