Ja vivim àvidament l’estiu —el més excepcional i esperat dels últims anys—, i tot i que aparentment ha canviat la situació, amb ell han tornat les frases típiques de cada temporada. Una és la previsible del “viatge interior”. Molta gent que no podrà anar a l'Índia com havia imaginat o a llocs llunyans que ja tenia emparaulats, emprendran com a substitució resignada un “viatge interior” des de casa seva, o potser amb un recés espiritual, una estada de meditació o unes vacances de relax que permetin el silenci i aquest suposat viatge cap a les entranyes. L’interior l’hem pogut cultivar durant el confinament, si les circumstàncies ens ho han permès. Tornar o aventurar-se a conèixer de què estem fets, quin és el nostre termòmetre emocional, què ens mou, què ens paralitza, per què vivim, és una tasca que cansa, perquè ens implica del tot. Les religions utilitzen sovint aquesta expressió del viatge interior, perquè és superant les superficialitats i els autoenganys com s’arriba a la connexió amb un mateix, amb la natura, amb els altres, amb Déu.
El filòsof Ferran Sáez defensa que “no hi ha cap viatge interior”, que això són “metàfores baratetes, pinso literari caducat de la dècada dels setanta, idees devastades”. Al seu assaig sobre La vida aèria (Pòrtic), pregona que “tampoc hi ha cap viatge exterior”, perquè argumenta que els aeroports són tots iguals, les sèries de televisió es basen en estereotips que es basen a denunciar altres estereotips, la mateixa pizza precuinada ens la serveixen a tots els restaurants del món i per tant “estem davant una vulgaritat universal i invasiva, impertinent, igual que la música d’un anunci que és la mateixa que la del dentista o fins i tot potser en un tanatori”. Inexorable, Ferran Sáez, amb qui comparteixo despatx, no dubta a confessar el seu redescobriment de la fe, tot i que ell rebutja anomenar-ho “viatge interior”. No fa escarafalls intel·lectuals per amagar la seva redescoberta de la dimensió espiritual. “He tornat a la fe perquè soc un racionalista de tarannà escèptic. He tornat a la fe, o la fe ha tornat a mi, perquè vaig creure fermament i honestament en Déu quan era jove. Me n’havia allunyat moltíssim, però no del tot”. Aquest doctor en filosofia i professor a BlanquernaPòrtic va venir al món una nit de Sant Joan, en un poble petit com la Granja d’Escarp, al Segrià. Per ell, la fe no és una formula de credulitat, ni la pèrdua de fe implica tampoc una aposta per la incredulitat.
Si canviem el viatge per la vida, la vida interior és el temple que ens protegeix, la muralla que ens empara, el sofà existencial que ens permet descansar enmig del temporal
La fe no vol dir creure perquè sí, sense més ni més, en coses que no es veuen, ni tampoc en veure coses que no es creuen.
La fe, explicita el filòsof, no és una creença sinó la possibilitat d’una creença a partir d’una experiència prèvia, que sol ser inefable. La fe, en el fons, no es pot separar de l’experiència, no és una abstracció intel·lectual.
La vida interior que les escoles malden per cultivar entre els infants, la vida interior que ens salva de la mediocritat ambiental, la vida interior que dona sentit al què vivim, tota aquesta vida interior que alguns han d’anar a buscar molt lluny, aquesta vida és en el fons una experiència i no és una idea o un conjunt d’idees ben empaquetades i organitzades. La fe s’assembla a l’esperança (no en va són virtuts germanes) perquè no parteix de cap certesa. Esperem contra tot pronòstic, encara que la realitat es vulgui imposar, i per això sobrevivim, els humans, perquè encara que ens diguin que tot s’acaba, seguim buscant una escletxa. L’expressió “viatge interior” semblarà una vulgaritat o una manera de fer-se l’interessant. Potser sí, però si canviem el viatge per la vida, la vida interior és el temple que ens protegeix, la muralla que ens empara, el sofà existencial que ens permet descansar enmig del temporal. L’estiu propicia aquest desig de trobar-la, i ens brinda el temps necessari per intentar-ho.