El desert és una imatge molt invocada en el confinament. De deserts qui en sabia infinitament era Charles de Foucauld, un personatge que des d’avui engreixa el santoral i que és d’aquelles figures que pel fet d’haver existit han deixat un món més lluminós.

Charles de Foucauld (1858-1916) entra al llibre dels sants en ple moment de repensament sobre la humanitat ferida. És pertinent que se’n parli precisament ara. La seva petjada ha estat saber reconèixer en cada persona un germà (sigui qui sigui i vingui d’on vingui) i per això se’l coneix com el germà universal. La seva tomba, una senzilla construcció de pedra enmig del desert a Algèria, és ja un signe més de la seva vida despresa. Volia ser l’últim, petit, insignificant. No cridava pels carrers, però tampoc va callar: “No tenim dret a ser gossos muts, sentinelles adormits o pastors indiferents quan el govern comet una gran injustícia”.

Charles de Foucauld neix en un ambient de confort. Era un vescomte que, després de deixar una vida de militar i explorador, es va convertir i va fer-se sacerdot. Havia nascut a Estrasburg, es va quedar sense pare ni mare molt petit, a sis anys. L’avi, amb qui tenia molt bona relació, el va orientar cap a una carrera militar.

Foucauld és un apòstol de la bondat, missioner sense consignes, discret i sense estridències

Entra sense passió a l’exèrcit, du una vida dissoluta per desinterès en la carrera i l’expulsen. Torna a França i quan marxa a explorar el Marroc, decideix que vol ser l’últim, tot i ser conscient que no pot arrabassar aquesta posició a Jesucrist. És a l’Àfrica on el fet de conèixer els musulmans li desperta curiositat i es pregunta si hi ha Déu. Es torna a interessar per la religió. Pelegrina a Terra Santa i veu que la seva vida ha de ser només per pregar i ajudar els més abandonats.

Va viure onze anys amb els tuàregs a Tamanrasset, i de fet va preparar una gramàtica i un diccionari per donar a conèixer la seva cultura.

Impulsor de la vida fraternal, la senzillesa aspra i severa, l’amistat amb els tuàregs… Mor sol, assassinat, el 1916, al desert del Sàhara.

El Papa l’eleva ara als altars i amb aquest gest fa santa una persona que per molts ja ho era, com va passar amb Óscar Romero o com succeeix amb màrtirs que el poble ja considera sants, encara que no hagin passat pel sofisticat sedàs del procés jurídic de la canonització.

Arreu del món hi ha persones que segueixen el seu estil de vida i s’hi inspiren. Un amic meu, que viu a Nova York, regula la seva vida segons l’espiritualitat de Charles de Foucauld, conegut com l’amic del desert. Tenen especial atenció a tenir cura del silenci interior i d’una vida amb els ulls posats en l’altruisme. A Catalunya existeix la Comunitat Horeb, més centrada a potenciar el diàleg entre confessions i religions.

Aquest tuàreg universal donava molta importància a la vida eucarística i a l’Evangeli. El seu concepte de fraternitat no era contradictori: no es tracta de les dicotomies fàcils de vida activa o vida contemplativa, o de ser molt bo en justícia social i justet en vida sacramental. Foucauld és un apòstol de la bondat, missioner sense consignes, discret i sense estridències. Tenia un desig: que la gent, en conèixer-lo, es preguntés: Si el servidor es comporta així, com deu ser el Mestre?