És fascinant com les coses passen al mateix moment i tenen efectes contrastants segons qui les viu. En el selecte club de cardenals (són 121 al món només), uns s’estrenen, com Joan Josep Omella, amb la dolça il·lusió dels començaments. I altres, com el cardinal George Pell, inicien inexorablement un descens tortuós cap als inferns. Perquè encara que el cardinal Pell, acusat per la policia australiana d’abusos sexuals a menors, pugui emparar-se en la presumpció d’innocència, i sigui efectivament innocent, la taca ja és massa gran. L’ombra d’un error amaga tota la bondat de segles. La reputació es juga en aquests termes.

Els porprats, amb aquest vermell que simbolitza vessar la sang per fidelitat si cal, formen el cercle més proper que ajuda el Papa en el govern de l’Església. És vital que siguin variats i de mentalitats diferents. Fem números. Dels 121 cardenals, que ja no són prínceps de l’Església (el papa Francesc detesta aquest títol), 49 han estat creats pel Papa argentí. La majoria encara es concentren a Europa, però Francesc ja ha tallat amb aquesta tradició i s’entreté amb el mapamundi: Laos, El Salvador, Suècia, Mali. No és la política de Benet XVI. Qui havia de dir a aquests senyors (conversos, bisbes auxiliars, arquebisbes de seus perdudes pel món) que acabarien al centre mundial del catolicisme com a assessors del Papa! Els Estats Units i Itàlia encara tenen un bon nombre de cardenals, i per tant són un pes com a electors en un futur conclave a tenir molt en compte. No només perquè són molts, sinó perquè se senten desbancats. I la seva reacció de “descartats” pot ser interessant en el moment d’escollir un nou cap per a l’Església Catòlica.

I a la travessa papal també hi tenim Espanya, que encara que ens sembli important, no té la força d’Itàlia, el Brasil, Polònia, les Filipines o els Estats Units, en mentalitat catòlica. No soc en el cap privilegiat del Papa, però sospito que ha pesat molt més que sap quin peu calça Omella, ja que és pastat de la seva corda i fa olor d’ovella, que no pas que sigui de Barcelona, una seu tradicionalment destinada a tenir cardenal. Sigui com sigui, ara comptem amb un tàndem cardenalici, Omella en actiu i Martínez Sistach deixant pas però conservant el seu paper, perquè cardenal se n’és per sempre i quan el Papa crida, cap a Roma s’ha dit. Omella és papable, i aquesta dada revesteix especial interès, perquè vivim aires pasquals i sabem que els capricis de l’Esperit Sant poden ser molt graciosos. Res feia pensar que havia arribat el moment d’un papat llatinoamericà i jesuïta, i aquí tenim el flamant Bergoglio, regnant des de l’austeritat i la col·legialitat.

Confesso que no m’ha calgut veure Omella revestit de cardenal per imaginar-lo Papa. Ja fa temps que li veig la fesomia papal. Però sóc periodista, no profeta. Mentre dimecres passat el “tot Barcelona catòlica” es feia fotos amb el nou cardenal a l’Aula Pau VI, jo anava seguint el trajecte d’un altre cardenal, l’impertorbable Bertone, que va esperar pacientment fent cua per saludar el nou cardenal Omella en l’anomenat “saluto di calore”, el moment en què tothom pot anar i dir “hola” a les noves incorporacions. Bertone semblava haver sortit un moment de la pel·lícula The Young Pope.  Em venia tot el record dels anys en què com a jove periodista el seguia. Amb Bertone de secretari d’Estat tot era una altra cosa, a la qual sospito que molts no volem tornar. Omella el va acollir amb una abraçada. Omella abraça tothom. I està content, perquè sap que no és un florero. El Papa no està creant cardenals perquè toca, ni segueix cap patró ni protocol. Està configurant l’Església que vol, com Joan Pau II ho va fer amb tots aquells bisbes que a molts no els van semblar el paradigma de l’excel·lència ni eren sempre la bondat personificada. És així. Tenir poder vol dir sobretot poder triar. El món està molt ferit. El Papa, en el consistori de creació de cardenals, va ser escarit però directe: va parlar de refugiats, d’esperança, de creu. Aposta pels exclosos i urgeix a millorar les condicions de vida dels més vulnerables. L’Església no és eterna, però tant de bo duri ni que sigui un instant llarg aquesta nova tònica evangèlica. Per a molts és bo i necessari, però per a les entranyes de l’Església, imprescindible.