“Déu és un incendi, germà Lleó. Crema. I nosaltres cremem amb Ell”. Hi ha frases, com aquesta perla de l’escriptor hel·lè Nikos Kazantzakis, que només les poden haver pensat els grecs. Grècia es creu a si mateixa cristiana ortodoxa. És un país en què el nacionalisme es trena amb la religiositat de manera natural. Les capelletes tenen les banderes gregues al costat de la bandera de l’ortodòxia. Però Grècia és també l’escenari del paganisme més perfecte i lluminós que ha marcat generacions. Els romans venen després, no ho oblidem. I copien. 

Religiosament parlant, Grècia és també catòlica, i musulmana. Em comenta una de les musulmanes més conegudes del país, l’Anna Stamou, que quan ella es va convertir a l’islam, provinent del cristianisme ortodox de tota la vida de la seva família, el xoc va ser superlatiu. I la sospita. Stamou és una activista musulmana que va trobar aquesta religió més interessant que la dels seus pares. La conversió, que hauria de ser un dret indiscutible, és una praxi molt debatuda i poc acceptada, encara. L’islamofòbia en el país mediterrani des que va aparèixer el partit xenòfob Alba Daurada ha anat creixent.

L’Anna Stamou defensa que es pot ser ben grega i ben musulmana. Li costa ser acceptada.

La llibertat també és això: decidir tancar-te voluntàriament, en una illa perduda del Mediterrani, perquè tens un foc interior que no s’extingeix

Els conversos solen ser militants, passionals, a vegades excessivament revestits de zel apostòlic. Tenen l’incendi de Déu dins seu. Les persones de fe vibren amb una claror interior que és difícil de crear. De fet, és impossible generar-la. Per això es defineix la fe com un do, un regal. No es crea. S’acull.

A Grècia, ser grec és ser cristià. Així, per identitat, per cultura, per herència. I es fa difícil entendre que hi ha persones que es desmarquin, com l’Anna. O com els catòlics, que són molt pocs però que en algunes zones mantenen una presència des de fa segles. A l’illa de Santorini, on tothom admira les esglesietes ortodoxes blanques i blaves típiques que puntegen l’aridesa d’aquesta illa impressionant al mig del mar Egeu, també s’erigeix un monestir femení catòlic. Té més de 400 anys. I quan t’hi acostes, a més de sentir cants en grec, pots identificar-hi melodies en castellà.

Les habitants són 17 dones, moltes d’elles llatinoamericanes i algunes castellanes, que formen una petita comunitat de dominiques. Una illa dins una illa. Des de 1596. Una excentricitat, una minoria. Elles també cremen rere les reixes. Pels amants de les illes, Santorini és un regal. Volcànica, petita, icònica, conté micromons com el de les dones catòliques que no fan res més que pregar. Sembla una absurditat, unes dones tancades resant tot el dia en una illa que convida a sortir. Interioritat en una illa volcànica que reclama exhibir-se, contemplar postes de sol des d’Oia, visitar cellers, ballar amb la claror de la lluna i enlluernar-se amb el sol de Seferis i dels millors poetes. Llum i exterioritat. Lava i explosió en comptes de tancament i introspecció.

La llibertat també és això: decidir tancar-te voluntàriament, en una illa perduda del Mediterrani, perquè tens un foc interior que no s’extingeix. Tan excèntric i insòlit com vulgueu, tan interior i premeditat com això.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
M'agrada l'estiu
Opinió M'agrada l'estiu Montse Castellà
Hostes vingueren...
Opinió Hostes vingueren... Cristina Sánchez Miret