Poc se’n parla, d’Abraham Joshua Heschel (1907-1972), filòsof jueu interessat en la justícia i la compassió com a motors del pensament. És un d’aquells homes que han deixat no només neurones en forma de llibres, sinó un llegat que podria ser més compartit més enllà del judaisme. 

El seu Déu té a veure amb la pau i la guerra, les desigualtats racials, l’educació i és un Déu que actua i reacciona, un Déu amb passió (God of pathos). Va néixer a Varsòvia, va estudiar a Lituània i a Berlín, però es va traslladar el 1940 als Estats Units, forçat per l’auge del nazisme que es va endur la seva família. Van matar la seva germana Esther en un bombardeig, i les altres dues germanes i la mare van morir als camps. Per a ell, ja als EUA, tornar a Alemanya, Àustria o Polònia significaria que cada pedra, cada arbre, li recordaria el “menyspreu, odi, nens assassinats, mares cremades vives i éssers humans asfixiats”.

El seu Déu té a veure amb la pau i la guerra, les desigualtats racials, l’educació i és un Déu que actua i reacciona, un Déu amb passió

De petit ja era un adolescent excepcional i era reconegut pel seu coneixement talmúdic i la seva destresa amb els textos sagrats. No va tenir inicis fàcils a Amèrica, el consideraven excessivament místic i no va tenir la benedicció ràpida dels mestres jueus del moment. Amb tot, només quatre anys després de viure-hi ja havia publicat i aconseguit ser un professor reconegut i admirat. Va ser ben acollit per teòlegs protestants de la talla de Reinhold Niebuhr i va ser consultor al Concili Vaticà II perquè les organitzacions jueves americanes van decidir que era el millor rabí per anar-hi. Va aconseguir que algunes expressions de menyspreu als jueus desapareguessin de la litúrgia catòlica. El cardenal Agustín Bea en va veure ràpidament la vàlua i va fer que pogués conversar privadament amb Pau VI. La declaració vaticana Nostra Aetate del 1965, en què el Vaticà demostra interès i fraternitat amb les altres religions, té ineludiblement petjades de Heschel.

Per ell els prejudicis i la pregària no podien fer niu al mateix compartiment, ni l’observança religiosa té sentit si no acaba amb conseqüències pràctiques. Edward Kaplan, que ha estudiat la seva obra, en destaca la “sensibilitat espiritual” com a incitadora de l’activisme progressista.

Un home compromès com ell no podia no implicar-se en els drets civils americans. Va conèixer Martin Luther King, es va unir al moviment contra la Guerra del Vietnam i va dir una de les frases més profètiques del moment: “En relació amb les crueltats comeses en nom d’una societat lliure, alguns en són culpables, mentre que tots en som responsables”. Heschel va morir d’un atac de cor la nit del Sàbat del 23 de desembre de 1972. 

Heschel es pregunta si sabem realment qui som: “La ignorància sobre l’home no és manca de coneixement, sinó fals coneixement”. Davant de la hipotètica pregunta de si preferiria convertir-se al cristianisme o morir a Auschwitz, no dubtava per la segona. Fidel a les seves conviccions, aquest rabí és un dels primers intel·lectuals a ser citats públicament per un papa. Va ser Pau VI, que va fer referència a una de les seves frases: “Abans que l’home busqui Déu, és Déu qui ens busca a nosaltres”.

Ara ens sembla habitual sentir líders citant en els seus discursos persones que no són del seu equip. Per a una Església catòlica que pregava per la conversió dels jueus i encara deia que van ser els autors de la mort de Jesús, el pas endavant de Pau VI és innegable i situa Heschel en una visibilitat necessària.