Menorca és una illa tel·lúrica, i l’indret ideal per no parlar. Aquest trosset insular mediterrani incita a l’escolta. Fa un temps, el filòsof Xavier Antich ens va oferir la seva percepció sobre la visió i l’escriptura precisament a Menorca, a Mongofre, un dels llocs on sempre hauré agraït haver passat uns dies entre ceràmiques, llibres i animals dissecats. Érem un grup arreplegat de gent (Talleres Aislados, se’n diu la fórmula) que volia escoltar i aprendre, parlar poc i contemplar bastant. Antich ens va dir que “escriure és el contrari de parlar”, i després de constatar que no tenim accés precís als orígens del llenguatge (ni de l’escriptura ni de la literatura), ens va consolar explicant que ens queden “restes dels fragments dels inicis”.
Ara que iniciem l’any, i sembla que tot comenci (benvingudes convencions que ajuden a fer net), em tornen amb força les paraules del pensador Antich: “Mai estem segurs de quan va començar tot”. Rememorant els orígens, ens va citar la més arcaica de les inscripcions, el cant de Myriam al llibre bíblic de l’Èxode, un himne que inicia amb cants triomfals de lloança. Els humans estem tot el dia demanant, però també agraint. Es podrien dividir les felicitacions de bon any que hem rebut aquests dies entre qui demana, i qui agraeix.
Llegir reclama molt de nosaltres, és una activació neurològica que ens mobilitza posant-nos davant de la vida dels altres
Steiner ja advertia com és de difícil trobar metàfores noves, i per això sovint tornem als antics: retornar al món grec, va exposar Xavier Antich, és donar als nostres recursos expressius “la lluentor dels orígens”. Tornar per recuperar. Mirar enrere per poder-se agafar a alguna nansa.
Xavier Antich ens va donar orientacions sobre escriure i sobre llegir, suggerències estimulants que tornen com bumerangs de pensament a mesura que l’any es desperta. Antich, que és un perspicaç doctor en filosofia i professor d’Estètica a la UdG, dels que no menystenen les xarxes socials sinó que les fan servir com a plataformes d'activisme literari i cívic, reconeix una realitat: llegir cansa. Llegir reclama molt de nosaltres, és una activació neurològica que ens mobilitza posant-nos davant de la vida dels altres. “Escoltem una altra veu que no és la nostra”. Aquella naturalesa creativa de la lectura, per posar-ho en sintonia amb Borges, ens fa sentir-nos orgullosos dels llibres que hem llegit. Perquè som els llibres que hem llegit i rellegit. Els escriptors estan cofois dels llibres que han escrit (gràcies a tots ells). Senten que “hi han posat molt”, que s’hi han deixat la pell. Els escriptors quan els entrevisten responen que a la seva obra hi deixen part d’ells, de les seves obsessions, esperances i pors. Però, i els lectors? Que no ens hi deixem la pell, a cada llibre que devorem? Que no hi empatitzem, amb cada drama que llegim? Els lectors, que tornem als consells dels antics, no sabem quan va començar l’escriptura ni la literatura amb precisió, però sí que tenim constància, impecable i irrenunciable, de com alguna lectura ha acabat amb alguna neura, ha activat alguna nova via, o tal volta ha determinat per sempre més el nostre destí.