Derivada de limitacions significatives en el funcionament intel·lectual, en la conducta adaptativa i en habilitats pràctiques, la discapacitat intel·lectual es caracteritza per un funcionament intel·lectual inferior a la mitjana que coexisteix amb limitacions en dues o més de les següents àrees d'habilitats d'adaptació: comunicació, cura pròpia, vida a la llar, habilitats socials, ús de la comunitat, autogestió, salut i seguretat, continguts escolars funcionals, oci i treball. Hi ha comunitats arreu del món, com les de l’Arca, que estan dedicades a les persones amb aquest tipus de discapacitat. Són precisament els asocials, els qui tothom rebutja, els “frikis”, els qui “ens acosten a Déu”. M’ho va dir a París Jean Vanier, el fundador de les comunitats de l’Arca. S’acaba de morir a 90 anys i deixa un estol d’entitats internacionals dedicades a persones amb discapacitats intel·lectuals a molts països, en concret 154 comunitats de l’Arca en 38 països i 1.450 comunitats de Fe i Llum en 83 més. La seva intuïció no era banal. Tota una vida defensant la radical dignitat de les persones marginades i posant-les en lloc preferent sempre. Vaig poder-lo entrevistar a Troisly, on va començar la seva aventura. Les celles espesses de Jean Vanier es movien igual que les seves mans (gesticulava molt), la mirada era impressionant. Ni intento descriure com les persones amb qui vivia es relacionaven amb ell: era pura química.

És la persona fràgil la que és més autèntica, perquè no té filtres, perquè ens mostra les nostres pròpies mancances

La tesi de fons del canadenc Jean Vanier és molt simple: és la persona fràgil la que és més autèntica, perquè no té filtres, perquè ens mostra les nostres pròpies mancances. I ell, que era catòlic, creia que aquestes persones eren les privilegiades per Déu i que no enteníem res si no ens n’adonàvem. Jean Vanier no era una persona amb bona voluntat i prou: filòsof, escriptor, humanista, conferenciant... Tenia una talla personal, espiritual, professional i humana com poca gent.

Per ell, l’acceptació de les nostres debilitats ens condueix al diàleg, a l'obertura a l'altre i finalment a la pau. En les persones que no es consideren com les altres és precisament on potser tenen origen els nostres conflictes: no acceptar que la persona no és equivalent a un ésser que produeix o raona. La persona discapacitada és una persona, encara que no s’expressi de la manera en què estem avesats. Expliquen des de l’Arca que les exigències d'una societat on tots hem de ser perfectes, sense falles ni problemes i que prohibeix el dret a l'error, ens posa en un estat permanent de tensió amb nosaltres mateixos i amb els altres. La diferència entre el que som realment i el que volem i intentem aparentar crea un desequilibri violent en el nostre fur intern i això es converteix en font d'una terrible frustració i d'una gran angoixa. Com a resultat, no ens queda més que amagar les nostres imperfeccions i la nostra fragilitat per assolir els èxits professionals i socials que ens són socialment imposats i ens allunyen de la llibertat. Maquillatge. Jean Vanier ho va copsar als anys 60 i com ell moltes persones han sortit a defensar les altres capacitats. Les persones són, som, molt més que un cervell. I molts dels que es pensen que són tan capaços, són uns autèntics discapacitats, i al revés. Jean Vanier ho va saber dir molt bé: qui ho havia d’entendre, ho va copsar perfectament. En dono fe.