Una de les meravelles de Roma rau en què la ciutat és inesgotable en propostes que volen canviar el món. N’hi ha d’artístiques, de moda, gastronomia, ciència, innovació. I també des de la Santa Seu es multipliquen les ofertes. Aquests dies a la seu de la Cúria General dels jesuïtes se celebra el congrés “El bé comú en l’època digital”. La gràcia és haver pogut sentir en una mateixa taula gegants de la tecnologia amb cardenals, persones que tracten amb justícia social, les armes nuclears i experts en intel·ligència digital. Empreses com Mozilla, Facebook, Accenture barrejades amb paraules de cardenals que lloen la tecnologia com a mitjà per acostar persones o premis Nobels que adverteixen que el canvi d’època no ve per la digitalització sinó per una modificació dels patrons socials que impacten també en la tecnologia.

La Santa Seu manté la força global de convocar gent en una mateixa sala com ningú. I ho ha d’aprofitar, però aquests grans temes no dispensen l’atenció dels mitjans de comunicació, que es queden sovint amb l’anècdota. També és cert que per ser citat o rellevant en un mitjà has de posar-ho fàcil, i alguns discursos eteris no ajuden gens.

La premsa italiana dispensa atenció a aquestes qüestions. Els diaris amplifiquen què diu el Papa en matèries que ens afecten a tots, com el canvi climàtic, que pel pontífex és una qüestió ètica però també d'igualtat i de justícia. El Papa està preocupat per l’escalfament global del planeta i reclama “responsabilitat i audàcia”, i repensar el nostre model de consum i producció. Carles Armengol ha escrit un llibre en què també posa en evidència el risc del consum exponencial. És una evidència que no anem bé.

Francesc està ressituant també a sobre la taula els temes del debat que l’inquieten. La persona humana sempre al centre. S’ha enrabiat –amb aquella vehemència amb què parla– quan davant de periodistes i membres del Dicasteri per a la Comunicació els ha fet veure que estem en una cultura excessivament centrada en l’adjectiu i no en el nom. Quan parlem d’algú ens referim de seguida a com és: aquesta persona és així o d’aquella manera, posant sempre adjectius o adverbis i ho anteposem al que és l’essència. Bergoglio critica que aquesta cultura de l’adjectiu hagi entrat dins l’Església i reclama el subjecte, perquè té por que amb els adjectius acabem descartant la gent. També a Roma el professor Marc Carroggio explicava a un grup de comunicadors d’universitats de la Federació Internacional d’Universitats Catòliques (FIUC) que per a una bona comunicació cal ser íntegre, i quan es parla d’algú cal fer-ho sempre com si aquesta persona estigués present. El Papa zen reclama, doncs, austeritat en tots els sentits: en el consum, en l’estil de vida, en la comunicació: quan parleu no cal que aneu a posar les maduixetes sobre el pastís: la comunicació, si és autèntica i bonica (bella, en el seu italià) no necessita artificis rococó. En el fons s’assembla a Ratzinger, amb la seva necessitat de fer neteja i de ser conseqüents, que a vegades és més honest que ser coherents. La coherència pot no ser ètica. El cardenal mallorquí Lluís Ladaria, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, també s’ha fet sentir a Roma, en aquest cas en una presentació d’uns textos inèdits de l’aleshores arquebisbe de Cracòvia, Karol Wojtyla: era un home que, sobretot, pregava. Se suposa que és el que han de fer els papes, més que no pas prendre decisions. Bergoglio parla, fa declaracions, trucades, discursos. Però és un papa que medita, perquè sap que sense silenci i focus tot esdevé rococó i artificial.