Hi ha llocs tel·lúrics que desprenen força, I Àvila és un d’ells. Al llistat hi inclouria també la barroca Roma o la natural Menorca: són escenaris que transcendeixen, i que quan hi vas, et remouen internament. No és només la terra o l’aire, sinó la vida intensa i l’espiritualitat que s’hi ha dibuixat al llarg dels segles. Tenen alguna màgia que si saps desxifrar t’envolcalla. L’espiritualitat, per sort, no és només patrimoni dels sants. Però a Àvila, la combinació és fantàstica. Allà tenen sants i doctors de l’Església que configuren la ciutat entorn d’aquest patrimoni.

No són poques les persones de tot el planeta, de Japó a Kansas, que deixen un any de la seva vida laboral per anar a aquest indret castellà. Abandonen la feina, la zona de confort, i es dediquen a estudiar el que s’entén per mística carmelita. Què faran quan tornin a la seva feina, a una consultoria, a una escola o a un estudi d’arquitectura després d’haver estat un any estudiant místics? Doncs seran un valor afegit. Sorprenentment, cada vegada aquests perfils van més buscats. Gent que no només sigui tècnica, sinó que tingui "altres" coneixements. Allò inútil està cada vegada més valorat. En temps d’hiper-tecnicisme, el retorn a les humanitats, a la filosofia, la teologia i fins i tot l’espiritualitat, és un valor molt buscat.

Sorprenentment, cada vegada aquests perfils van més buscats. Gent que no només sigui tècnica, sinó que tingui "altres" coneixements

A la ciutat castellana d’Àvila, Santa Teresa i Sant Joan d’Àvila són els coneguts, però també hi ha altres personatges que atreuen l’atenció de desenes de persones que s’hi acosten. Jo hi he anat a fer un curs de cap de setmana de la filòsofa atea i ara santa Edith Stein. Em pensava que serien 4 i érem 40. Els carmelites descalços han creat a Àvila un centre únic al món que permet estudiar aquests temes: es diu Universitat de la Mística. Físicament té molta gràcia: 5.000 metres construïts en forma d’estrella. Les classes no són aula 1 o aula 2, sinó aula Teresa de Lisieux o aula Santa Isabel de la Trinitat. Hi ha diverses capelles, algunes d’estil més oriental, zones de silenci, o espais de meditació. Pots anar-hi a passar dies, perquè tenen hostatgeria, i ningú no et pregunta si ets creient, o deixes de ser-ho. Àvila es pot permetre disposar d’un centre d’aquestes característiques, i oferir cursos en què s’estudiï què és l’experiència espiritual i quin llegat té aquesta avui. Són creatius i ho lliguen a la neurociència o al budisme.

Fins fa un temps, la teologia estava segrestada a les facultats de teologia (que són llocs meravellosos i on us aconsello que us acosteu si teniu inquietuds religioses). Ara, el món post-modern reclama espais com el d’Àvila en què s’hi acosta tothom, no només candidats al sacerdoci o futurs professors de religió. Indrets on et puguis aturar, i al costat de gent que viu en un convent, o que només té un interès per l’espiritualitat però no ho té incorporat a la seva vida, s’interessa per anar més a fons. Aquest moment vital ens brinda oportunitats com la de la mística: professors que fa dècades que estudien el fenomen místic es posen a l’abast i ofereixen les claus d’aquestes vides intenses a qui s’hi acosta. No es tracta de convertir-nos tots en pseudo-místics (hi ha coses que no et passen perquè vols, sinó perquè ets escollit). La mística no es tria. Però es tracta de valorar que en un món d’adoració de la ciència, trobem a faltar algunes altres dimensions. I l’espiritualitat està a l’alça, fins i tot per arribar a tenir una universitat. No tot és matèria, i iniciatives com aquesta evidencien que mirar cap endins encara té sentit.