Escriure que Matusalem va morir als 969 anys no és més inversemblant que moltes de les notícies que llegim diàriament a la premsa. El simbolisme d’aquest personatge bíblic, icona imbatible de la longevitat, es fa servir encara ara per referir-se a la vellesa: “És més vell que Matusalem”. La vellesa ha estat lloada i percebuda com un signe de benvolença del Déu bíblic, i també té cabuda en altres tradicions religioses. Ser vell és un plus. Ser vell és un premi: et podries haver mort i no ha estat així. La publicitat actual, en canvi, no sembla que segueixi aquest patró. Es lloa la joventut d’una manera impune, com si la vellesa fos el reialme dels descartats. Quin gran error com a societat cometem amb aquesta arrogància! Celebrar la joventut —absolutament necessari— no ha d’equivaldre a menysprear els vells. Que han estat joves, tot i que sabem que no tots els joves arribaran a vells. La vellesa és un signe privilegiat de la vida, recorda el teòleg Flecha Andrés. I, malgrat tot, la senectut és una etapa poc valorada.
Demència senil és un concepte que la correcció política ha desterrat del nostre vocabulari. Quan jo era petita es parlava de “perdre la xaveta” o “estar tut”, que era un equivalent que se solia associar a gent gran que estava desorientada, desmemoriada i que deien bestieses. I veritats.
El papa Francesc té algunes fixacions, i una és repetir que “un poble que no té cura dels seus avis no té futur”. El dia 26 de juliol és la festa dels avis, en memòria de sant Joaquim i santa Anna, els avis de Jesús. Puntualitzem: ser gran, ancià, avi... no és sinònim de ser una persona venerable automàticament. La gent gran no sempre és un excels model de grans persones. N’hi ha de ben mesquines, egoistes, rondinaires. La gent gran, però, té el mèrit de ser vida acumulada. La veu (i el silenci!) de l’experiència. La gent gran hauria de ser sempre present, com les flors en una taula. Constitueixen una important escola de vida, capaç de transmetre valors i tradicions, resa el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, que Joan Pau II citava sovint. La Bíblia ofereix moltes versions d’una mateixa idea: el cabell negre és sinònim de vanitat, les canes de sensatesa, sentit, longevitat. “Aixeca’t al davant de l’ancià i honora els seus cabells blancs; així reverenciaràs el teu Déu” (Lv 19, 32). El Cohèlet té un tractat esplèndid sobre la vellesa que s’ha de rellegir amb calma (Coh, 10). En el Concili Vaticà II, a la constitució pastoral sobre l’Església en el món Gaudium et spes, es fa referència en concret a “la soledat de la vellesa” i a la relació necessària entre generacions. Pau VI també havia fet referència a la vellesa, especialment en les seves al·locucions a Vida Creixent, un moviment cristià de gent gran. Joan Pau II, que es reconeixia “ancià” ell mateix , demanava no només respecte, sinó evitar veure els vells com a “inútils”. Allò inútil és no entendre que la vida té etapes, i que els vells han tingut la sort de viure-les i poden ser un senyal d’alarma que ens adverteix quan perdem el nord.