Hi ha un grup de dones espiritualment significatives poc conegut dins la plural i diversa Església catòlica. No són monges ni religioses, tampoc no es casen. Tenen un altre tipus de consagració. Són catòliques, formen part de grups o viuen soles, i s’anomenen així, laiques consagrades. De petita me les imaginava totes tallades amb el mateix patró: cabells curts, brusa botonada, poc o nul maquillatge, faldilla sota el genoll, taló discret, mocador al coll. Poc estridents, amb un somriure cordial però contingut, sense excessos. Algunes són així, però aquest clixé, naturalment, és desenfocat. La realitat és que, evidentment, són dones de tot tipus i estil, amb texans o amb americana. Algunes riuen estrepitosament i altres menys. Algunes fumen, altres no. Dones, dones de tota mena que han triat una especial connexió amb l’Església.

En coneixem moltes i, de fet, no sabem que són laiques consagrades, perquè no es posen cap etiqueta ni tenen gaire interès a difondre la seva identitat si no és necessari. En nombre podríem estar parlant d’unes 4.000 dones al món. A Itàlia, que és on n’he conegudes més, algunes pertanyen a l’Orde de les Verges o a Notre-Dame de Vie i professen els mateixos vots que les religioses, pobresa, castedat i obediència, però sense entrar en una comunitat religiosa. Fan regularment la seva vida però sense estar en comunitat. Més autonomia, el mateix compromís i consagrades pel bisbe.

Una d’elles, italiana, m’explicava que són “autèntiques monges i autèntiques laiques”, en el sentit que estan i se senten consagrades, però al mateix temps són radicalment laiques i no viuen en monestirs i, només en el cas d’habitar en comunitat, ho fan, però seguint els propis ritmes. Si una és metgessa i fa torns de nit i l’altra és mestra, faran horaris diferents i el funcionament i la logística domèstica serà més semblant a una família que a una comunitat religiosa.

Algunes de les que jo conec són molt llestes, formades, discretes, un perfil mitjà que, si fos potenciat, enriquiria l’Església, que està massa masculinitzada i mancada de presència femenina qualificada. Altres, com per exemple algunes consagrades que havia conegut que eren de Mèxic o d’Estats Units, són massa servicials i sembla que hagin nascut per exercir rols secundaris permanentment, allunyades de tot lideratge o vocació de servir des dels quadres dirigents. És una opció, la del recolliment i la humilitat. El que passa és que en el nostre món l’Església passa per ser una institució patriarcal i mancada de rostres i veus femenines. Només es veuen mossens, quan en el fons representen un nombre mínim, ínfim, dels catòlics al món. I aquestes dones podrien contrarestar-ho.

La consagració, en el seu cas, a Déu, a qui donen la vida, és un assumpte seriós. No ho fan a mitges o per una temporada i prou. Les laiques consagrades són una manera nova de ser dona dins l’Església que passa massa en sordina. No surten als mitjans de comunicació, no tenen veu pròpia, per exemple, en els debats socials, culturals, polítics… A Catalunya també en tenim, de laiques consagrades. No els agraden els focus, a les que conec jo. Però farien tant de servei!  Aquests dies ha vingut a Barcelona la Lucetta Scaraffia, autora del llibre sobre la dona a l’Església Des del darrer banc. Des del darrer banc es té una perspectiva molt interessant, però és necessari també que hi hagi dones al primer banc.

Quan es critica l’Església em ve al cap aquesta miríada d’aportacions, sobretot femenines, que no són a la capa visible, però que sovint sustenten autèntics temples socials, litúrgics, assistencials, intel·lectuals. Hi ha feina per visibilitzar la vida de tantes dones que prefereixen la soledat de la seva cambra a la intempèrie de la jungla mediàtica. I que fàcil que és entendre-les. Com també és necessari fer saber a aquestes dones que la seva presència podria ser positiva, restauradora i una meravellosa manera de trencar tòpics sobre la manca de referents femenins en el camp de la religió i l’espiritualitat. Com diu el personal brander Jordi Collell, no es tracta de parlar d’un mateix o sortir als focus per fer-se autobombo: negar i silenciar sistemàticament els propis dons i el que hom és i sap fer pot ser egoisme. I una manca d’implicació en el món i la societat, que necessita mans, cervells, presència i testimoni.