A Girona més. I ja ens deu venir de temps ancestrals, aquest adverbi que els malvats que no ens estimen ens retreuen. Entre d’altres coses, a Girona vam tenir fins i tot una sala del cel. La Sala del Cel era un mític local en què gironins nascuts a inicis dels 70 vam entendre què vol dir el concepte discoteca. La “Sala”, com l’anomenàvem, va esdevenir amb el temps un autèntic temple de la música electrònica, un reclam que va dur a Girona gent de tot el món buscant aquest Grial que custodiàvem a la ciutat.

Aquests dies hi pensava gràcies a la XV Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, que no és una sala del cel però que intenta dur el cel dins una sala. Concretament, dins 16 sales de cinema de tot el territori, amb 72 projeccions de 19 pel·lícules que tenen algun element que les eleva de la més pura materialitat. I no només. La Mostra de Cinema porta pel·lícules a tots els centres penitenciaris de Catalunya, un fet que en un any com aquest no pot passar desapercebut. L’espiritualitat és un concepte que costa de determinar perquè per definició l’esperit no es deixa agafar, s’escapa i s’expandeix. Però podem estar d’acord que cinema espiritual és aquell que conté elements explícits o implícits que ens remeten a una dimensió de transcendència o de recerca. Dins aquest cicle, enguany hi ha un record especial per a un esperit turmentat com va ser el cineasta danès Carl T. Dreyer (1889-1968), just quan fa 50 anys de la seva mort. El cineasta de “la poesia en el cine, el director del silenci, de la transcendència espiritual”, com s’hi refereix Marcel·lí Joan i Alsinella, director general d’Afers Religiosos, l’entitat que promou aquest festival. Dreyer no és un director que poses per distreure’t sinó per al contrari, per concentrar-te. Et demana anar al nucli, a les passions i a les decisions. El decorat, els gestos, tot et remet a una introspecció. A Mikaël (1924), el director fa dir “ara puc morir en pau, perquè he vist el veritable amor”. L’amor més autèntic transcendeix el propi jo, és generós, no espera res. No és l’amor que demana perquè dona. És l’amor que dona perquè vol. La gent a la Sala del Cel, quan ballava desenfrenadament, quan es passejava pels passadissos amb reminiscències claustrals, també buscava una guspira d’aquest amor autèntic i desinteressat, que dona i es dona. Dreyer era una ànima poètica que ens ofereix històries com punyals: a El senyor de la casa (1925) adapta una obra teatral de Svend Rindon sobre un marit mal tractador i despòtic. És amb l’arribada d’una mainadera que comença una transformació i el protagonista aprèn a agenollar-se. La irrupció de la gràcia es dona de vegades a través del grotesc o d’allò còmic. L’escriptora nord-americana catòlica Flannery O’Connor creava personatges estrambòtics, dolents, mentiders, covards i assassins per posar les condicions idònies per tal que un element de redempció pogués aparèixer. No té cap mèrit que els bons siguin bons si ja són bons de mena. El cinema i la literatura estarien perduts si fos així. No hi hauria històries que s’aguantessin sense l’antagonisme, el dualisme del bé i el mal, la possibilitat de conversió.

El cinema espiritual, enguany amb Dreyer, però també amb peces meravelloses com La tortuga vermella, que es capbussa en la natura, la relació i la contemplació, permet estar una estona reflexionant, assaborint allò que en el tràfec de la vida se’ns escapa sovint. De coses importants, poques. Aquestes poques, el cinema les ha tractat totes. En un moment de frenètiques visions només des de les micropantalles, asseure’s en una sala fosca i estar una estona mirant una pel·lícula ens remet a aquella dimensió nostra de contemplar que tant ens fa falta. No omplireu buits existencials perquè el cinema no és una panacea, però els metges canadencs ja comencen a receptar anar al cinema, i a museus, com a possible teràpia que ofereix beneficis. Cineteràpia per retrobar-nos en un món desorientat, on encara hi ha propostes de sentit, ofertes culturals que no són banals sinó que eleven l’esperit.