La Sagrada Família de Gaudí representa una família. Sagrada. Jesús, Maria i Josep (en ordre d’importància). Estic convençuda que per molts turistes el concepte de “Sagrada Família” no remet a aquesta icona religiosa. A més de la ignorància religiosa, potser també hi juga el factor que les famílies, tantes famílies, no són sagrades. Per a tantes persones, les famílies no representen llocs protectors ni espais de seguretat. En la xacra de la violència de gènere es posa llum a una de les foscors més lacerants de la vida íntima i privada d’aquest nucli primordial. Mentre per a molts la família és sinònim de recer, protecció, vincle, calidesa, “casa”, en definitiva, per molta gent és directament sinònim d’infern.

La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, ha dirigit una pel·lícula (15 horas) que s’acaba d’estrenar i ja acumula premis. Un d’ells és de Signis, que és l’associació mundial catòlica de cinema i que destaca d’aquesta cinta no només que visibilitza aquesta xacra que mostra el pitjor de la humanitat, que no té límits, sinó que hi ha personatges que són capaços de mostrar la seva solidaritat a la protagonista i “l’acompanyen en el seu camí vers una vida plena d’esperança evidenciant que el poder autèntic és el de la fraternitat, la caritat i l’amor”. Colell, amb qui tinc la sort de compartir camí a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, no és una dona beneita que pensi que la vida és de color rosa. És conscient que hi ha moltes possibilitats que dones que han denunciat violència de gènere acabin tornant amb els seus agressors i així ho va expressar al cine Boliche durant l’estrena, on va insistir a fer veure que això passa a les millors famílies i que se n’ha de poder parlar molt més des de l’audiovisual.

La pel·lícula de Colell posa el dit a la llaga en la violència de gènere a les classes altes de la República Dominicana. En els 80 minuts que dura aquest film, i que condensa una seqüència en la vida d’una víctima, una primer violí (dominicana)  casada amb un director d’orquestra (espanyol) es perfilen d’una manera molt nítida els poders i coaccions socials que impedeixen a tantes dones abusades sortir-se’n. Marc Clotet i Sterlyn Ramírez protagonitzen una història on la violència, no només física, és un element quotidià en la vida del matrimoni. Fins i tot la policia se sorprèn de la freqüència dels cops, i el metge no la creu quan li diu per vuitena vegada que “ha caigut a casa” de nou. Els metges són elements clau en fer veure a les dones que “no cauen” sinó que algú “les colpeja”. Metges que posen a les víctimes al mirall de les seves pròpies misèries. L’Església catòlica no surt ben parada, i no és perquè la directora s’hagi permès una llicència fora de guió. Exposa el que passa sovint. Malauradament, hi ha casos de dones que van a parlar amb un capellà exposant el seu dolor, i reben com a resposta que “han d’aguantar” i que el matrimoni no es trenca. La violència no és una cola d’enganxar que pot mantenir un matrimoni. Sense respecte no hi ha vincle.  Amb cops de peu i bufetades, la sortida és unidireccional. A les diòcesis hi ha serveis d’atenció a la violència que pateixen les dones, però això ho sabem els qui coneixem els òrgans de govern eclesials. A Espanya hi ha 70 COF (Centres d’Orientació Familiar) vinculats a Comissions Episcopals de Família. Existeixen associacions, entitats, comunitats religioses dedicades a aquest sector. Però  una dona que ha patit abusos i que busqui aixopluc cristià el que fa és entrar en una església, en la primera que trobi. És primordial, per tant, que en els Seminaris es projectin pel·lícules com 15 horas, perquè els futurs capellans també tinguin consciència del seu rol en perpetuar o aturar aquesta xacra. Precisament a la Sagrada Familia, al claustre de la Mercè, se li ha concedit el Premi de Cinema Espiritual a Judith Colell, atorgat per la Direcció General d’Afers Religiosos. La consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, va destacar la “sensibilitat humanista” de la directora. El cinema denuncia, i ho fa amb voluntat performativa i maièutica. No en va la pel·lícula comença amb una frase eloqüent: “Estàs desperta?”