A diversos espais del món hi ha escultures amb l’escala de l’enteniment de Ramon Llull. Una de les més espectaculars és la que es va instal·lar al vestíbul de la Facultat Blanquerna de Comunicació i Relacions Internacionals, on treballo. Una altra és al Monestir de les Avellanes. Una escala molt inspiradora és la de la Universitat Pompeu Fabra. I la del Mirador dels Apòstols a Montserrat de Josep Maria Subirachs és preciosa. Llull (1232-1316) és universal i no l’esgota ningú. Ramon Llull va ser moltes coses, entre les quals filòsof i místic. I mallorquí. La seva escala de l’enteniment és una metàfora de la gradual tendència vers el coneixement. Per a ell, la persona humana està dotada d’enteniment, i és així com es va avançant vers el que per a ell és l’esglaó més alt, que seria Déu o la perfecció. L’escala és sempre la mateixa. Comença per la pedra, que estaria a l’esglaó inferior. Després ve la flama, seguida de la planta, la bèstia, l’home, l’àngel, el cel i Déu, que seria la perfecció. En algunes escales, com la del monestir lleidatà de Les Avellanes, hi ha encara un esglaó més que seria la Santíssima Trinitat. No entrarem ara a discutir la diferència entre Déu i la Santíssima Trinitat, però el que Llull ens vol donar a entendre és que la vida és una evolució, una constant escala de perfecció. Els místics han jugat molt amb aquesta imatge. L’evolució és una escala, una muntanya, una alçada.
L’enteniment es cultiva. No es passa de grau sense estudi, sense esforç, sense determinació, sense sacrifici.
L’enteniment es cultiva. No es passa de grau sense estudi, sense esforç, sense determinació, sense sacrifici
Aquests dies hi ha una evolució de graduacions. Els estudiants acaben processos d'aprenentatge i es graduen. No arriben a la perfecció de Llull. Acaben, però, una fita en l’escala de la seva encara curta vida.
Un pensament titllat d’elitista defensa que les graduacions són i haurien de ser només actes universitaris. Ara hi ha graduacions a nivells bastant més inferiors de l’ensenyament. Tothom es gradua. A mi m’agrada, aquesta proliferació de graduacions. La gent es muda, hi ha discursos. És un temps per agrair. Per sentir-se orgullós d’un camí. Una part positiva d’aquests actes que a algunes persones els semblen un solemne avorriment és que són rituals. El filòsof Byung Chul Han defensa que els rituals són una praxi simbòlica de la totalitat, que en paraules més prosaiques seria ajuntar persones i engendrar aliances, fer comunitat. Ser part d’un acte de graduació, com a alumne, com a pare o mare, com a professor, com a personal administratiu o com a padrí convidat és ser part d’un simbòlic pel mitjà del qual es genera i es transmet comunitat. I avui el sentit de la comunitat desapareix i per això és cada cop més important mantenir els rituals. Gent que es veu un dia determinat del mes “generen” amb aquesta cita un ritual. Persones que decideixen fer una activitat concreta cada any en la mateixa època creen comunitat. Fer comunitat també es fa esglaó a esglaó. No es pot forçar a pertànyer o sentir-se part d’un grup. T’hi has de sentir bé tu, i s’hi han de sentir els altres.