Flannery O’Connor va morir massa jove, com tanta gent que estimem. Aquesta escriptora estatunidenca especialista en relats curts i estranys va veure la llum de Savannah, Geòrgia, al sud dels Estats Units, el 25 de març de 1925. Malauradament, quan només tenia 39 anys, va morir a Milledgeville també a l’estat de Georgia. Aquests dies en què el metro de Barcelona torna a anar ple com si mai hagués passat res anomenat pandèmia, llegeixo el seu diari (Diario de Oración, editat per Ediciones Encuentro) i he de contenir expressions de meravella per no molestar els passatgers. Coneguda pels seus relats curts, que aparentment no tenen cap ingredient edificant, però que en relectura en contenen una tona, aquesta dona és una escriptora massa poc llegida, massa poc citada, tristament poc coneguda. Que no sigui perquè és catòlica i això en literatura ho distorsiona tot. El catolicisme, però, costa de trobar, en una primera lectura. Sembla més aviat una escriptora terriblement atea i dura. Tremendament irònica i càustica, massa cínica. En el seu diari, escrit entre 1946 i 1947, la jove escriptora, amb només 21 anys, gosa escriure cartes a Déu, i li pregunta i explica el que no entén. En el diari, i en els seus escrits i conferències sobre literatura, s’explica molt bé. Hauria estat una excel·lent professora. Amb els seus contes es dedica a anar deixant anar cops de puny sense que ho sembli. Llegeixes i quedes nafrat. Literatura en acció, literatura que punxa i desvetlla. Inexorablement. No pots fer veure que no has llegit l'O’Connor. T’afecta.

Amb els seus contes es dedica a anar deixant anar cops de puny sense que ho sembli. Llegeixes i quedes nafrat. Literatura en acció, literatura que punxa i desvetlla.

Flannery O’Connor era una dona obedient per fora i rebel per dins. Un perfil molt més interessant que el de persones aparentment rebels i díscoles, però que tenen obediències tàcites i res els remou les entranyes. Ella tenia el do de copsar sociològicament el seu entorn, racista, empobrit, salvatge i lleig. El reguitzell de persones amb tares que Flannery O’Connor descriu no té fi. Tothom té algun tipus de problema, mancança manifesta o latent discapacitat. I amb tot, en la seva literatura, hi ha una bellesa que emergeix des del fang que és un petit miracle. Cada conte amaga un moment epifànic, l’instant de la meravella, aquella frase que has de rellegir i que t’obre un univers i et tanca tantes misèries. No és fàcil, saber escriure així. Ella hi va dedicar la vida. Anava a missa cada matí i després es dedicava només a escriure. En va fer la seva missió. Dono gràcies de les persones que han descobert per què han vingut al món, com ella. I que s’esforcen a cultivar aquest do i en fan missió. Divendres 25 de març, el seu aniversari, li dedicaré més temps i la rellegiré amb encara més passió. I agrairé que els seus pares tinguessin la gran idea de concebre-la. La llegiré amb fruïció. És el millor regal que li pots fer a un escriptor.