Suècia és un país que mereix admiració. No sé quan es va popularitzar el “fer-se el suec”, com si fos de mala educació no estar atent. Fer-se el suec significa ser obtús. No els fa justícia i espero que vingui d’esclop de fusta (soccus en llatí) i no de Suècia.  Dels suecs n’he après el pragmatisme, l’educació no abarrocada, la simplicitat argumentativa per adreçar temes insolubles. Apart del meravellós gust que gasten per la decoració, els mobles i la il·luminació. Per motius acadèmics m’he relacionat sovint amb suecs. Els interessen temes que per a mi són fonamentals. Un d’ells, la memòria i combatre la intolerància. L’ambaixada sueca a Madrid ha tingut la bona pensada de parlar-ne i ha volgut reunir iniciatives que a l’estat espanyol siguin claus per combatre un ambient pesat i polaritzat. L’acte, on he pogut participar, s’ha fet el mateix dia que tenia lloc a Malmö una gran cimera en què polítics d’alt nivell es comprometien al “mai més”. Però el “mai més” se’ns dona molt malament, als humans. Va ser un gran cineasta també suec, Ingmar Bergman el gran mestre que va posar sobre la taula la batalla amb la mort. Davant la mort no ens podem fer els suecs, no.

Entre les iniciatives contra les narratives de l’odi hem pogut presentar-ne una de la Universitat Ramon Llull on els estudiants s’han unit per combatre la islamofòbia (Campanya ‘Be the Key’) i he pogut escoltar els protagonistes catalans de Salam Shalom: joves jueus i musulmans que s’han unit per organitzar junts trobades, conferències i excursions. A Madrid hi ha una associació, Dragones de Lavapiés, que ha aconseguit el que només els moviments veïnals obtenen amb paciència i mà esquerra: convèncer a l’administració que els cedissin un espai on ara fan partits de futbol entre persones de religions diferents. Són un club esportiu intercultural que amb l’esport integra. Al Raval també hi ha la fundació Braval que potencia el voluntariat social i la inserció laboral. O El Casal dels Infants del Raval, un autèntic motor del barri, juntament amb Arrels que treballa perquè ningú no dormi al carrer.  Tot això és estimulant, com les ràdios populars que donen veu a les minories, com les associacions que defensen els drets humans, com les entitats que van per escoles explicant què era la Shoa i què és encara avui l’antisemitisme. Però nosaltres sempre ens queixem que no es fa res, que tot està perdut, i sovint és per aquella obvietat més vella que Matusalem: que el bé no fa soroll, que els periodistes només en fixem en el conflicte, que el “bé” no ven, no interessa.  Però també és contagiós i inspirador. Els mitjans de comunicació no es poden fer els suecs davant les forces de bondat. Sense reconèixer-les, el risc que augmenti la ignorància i la intolerància està servit.