Hi ha expressions que provenen de les negres èpoques de persecucions vàries. A les nostres contrades en tenim un reguitzell, de frases contra algú que aparentment no ho semblen. El motiu no és que siguem un país de perseguits i perseguidors, sinó que simplement som humans i ens movem no sempre pels més alts i excelsos instints. De quan per aquí s’expulsava als jueus ens ha quedat el “fer dissabte”, una manera de dir que usem per referir-nos a deixar la casa en condicions. Per arreglar coses, fer endreça i per recollir cal activar-se. Precisament els jueus reserven o guarden el dissabte per motius religiosos (el Shabat). I aquell dia no fan res que impliqui acció manual. Davant de la homogeneïtzació de creences que van voler els Reis Catòlics, alguns jueus van optar per la conversió, forçada, al cristianisme. Tot i així, mantenien en secret la seva religió. Una manera de demostrar a tothom que eren “bons cristians” consistia precisament a trencar el precepte del dissabte, airejar la casa i demostrar així a tots els veïns que realment havien deixat enrere la seva religió anterior. Recordem que Catalunya té mil anys, però el judaisme ja en fa dos mil que hi era, com ens va dir Manuel Forcano en un dels cursos sobre jueus catalans que programa el CCCB.

La paponostàlgia està costant cara a l’Església actual. El papa Francesc és vist com un usurpador per alguns sectors que no el volen reconèixer com a legítim successor de Pere

Fer dissabte, doncs, sembla una neutra i bonica expressió per fer net, però és una ganivetada contra els jueus i els seus costums. El seu significat, fer neteja, és positiu i reclama ordre i renovació. Fer dissabte és el que li convé a l’Església, i no ho dic jo, sinó el director de l’històric diari Osservatore Romano, Andrea Monda, que al Rimini Meeting, una multitudinària trobada de catòlics vinculats al moviment Comunió i Alliberament que se celebra cada agost a la localitat italiana de Rimini, ha demanat als catòlics que siguin “més oberts”. Que el director del diari vaticà Osservatore Romano hagi de demanar als catòlics que siguin “més oberts” no vol dir només que els catòlics no en són prou, d’oberts, sinó que la institució mateixa ja s’adona que els seus seguidors, els de les primers files, estan massa ancorats en el passat i no avancen. O no volen avançar amb el seu Papa. Perquè aquest és un dels problemes, els catòlics sense Papa o amb un “altre Papa”.

A totes les institucions hi ha hagut nostàlgia del líder anterior. Tens un president i te’n posen un altre, i a tu t’agradava l’anterior. O un director general. O un bisbe. O un Papa. La paponostàlgia està costant cara a l’Església actual. El papa Francesc és vist com un usurpador per alguns sectors que no el volen reconèixer com a legítim successor de Pere. Andrea Monda, que prové del món de l’ensenyament secundari de la literatura, fa veure als catòlics que  el Papa és un home que trenca un sistema de “regles i esquemes”. Vaig saludar a Monda breument a l’inici del seu mandat, no fa ni 9 mesos. No ho té fàcil. Ha d’encarar la difícil tasca de dirigir un diari en un moment en què la política comunicativa vaticana camina vers una sinergia que encara no ha s’ ha acabat. No es fa una reforma estructural unint diversos mitjans de comunicació amb una sola visió. Roma és centralista, però el Vaticà és un món amb molts corrents. Monda ha intentat traslladar a qui l’escolta que en aquest món sistèmic cal aire perquè sinó “ens asfixiem”. Sense fer dissabte, la pols s’ho menja tot. Estan sorgint veus d’auxili des de la mateixa estructura. Quan un líder polític ha de demanar calma a la militància, és que els qui protesten o es resisteixen no són quatre eixelebrats, sinó que hi ha mar de fons. A l’Església també li passa. Et voilà.