L’Albano i la Romina la resumien cantant. La felicitat, per ells, era un “buen viaje lejano mano con mano”, “un trago de vino por el camino” i també “vivir el cariño como los niños”. La felicitat. Més científicament, el prestigiós Pew Forum dels Estats Units ha conclòs que la felicitat és un entramat més complex d’emocions i prospectives. S’associa a un projecte vital i al sentit de la vida. I han descobert que les persones actives a grups religiosos tenen tendència a ser més felices i més compromeses cívicament. Han fet la recerca a 24 països i han corroborat, per exemple, que els membres de les religions als EUA tenen tendència fumar menys i a beure menys, tot i que en temes d’exercici no estan més sanes i les xifres d’obesitat són altes i preocupants. A recerques anteriors d’aquest institut ja s’havia dit que les persones religioses vivien més temps.

Concretament, aquest informe examina els nivells de felicitat autoavaluats dels enquestats, així com cinc mesures de salut individual i dues mesures de participació ciutadana. Les tres categories són: "Activament religiosa", formada per persones que s'identifiquen amb un grup religiós i diuen que assisteixen a serveis com a mínim un cop al mes (de vegades anomenats "actius"); "Inactivament religiosos", definits com aquells que reclamen una identitat religiosa però que assisteixen a serveis amb menys freqüència (també anomenats "inactius"); i "religiosament no afiliats", persones que no s'identifiquen amb cap religió organitzada (de vegades anomenats "no").

La recerca del Pew pot suggerir que les societats amb disminució dels nivells d'implicació religiosa, com els EUA, podrien estar en risc de disminucions en el benestar personal i social, ja que l’afiliació religiosa, per si mateixa, s'associa amb una major probabilitat de felicitat personal o participació ciutadana.

La felicitat, per milers de persones al món, passa per la religió

La recerca fa saber que hi ha “connexions” entre la salut i la religió, però no prova que hi hagi una correlació directa entre ser religiós i millorar la qualitat de vida. Sembla que ser religiós és positiu però no està “demostrat”. La participació en la vida ciutadana, per exemple exercint el vot, està vinculada a l’afiliació religiosa, segons aquestes dades. I una societat on la gent vota és una societat més sana. Però cal tenir en compte, per exemple, que en alguns indrets com a Xile, votar era obligatori fins al 2012, i per tant no emergia el vot com una decisió cívica de participació ciutadana conscient i activa. La gent votava perquè era obligatori.

Les persones religioses afirmen que són actives en organitzacions de tipus benèfic, sindical o esportiu, així com en voluntariats i grups. La religió semblaria que du, per tant, a l’acció a favor de la comunitat i també en la cura de la pròpia individualitat. Entre els habitants dels Estats Units, per exemple, el 36% de les persones religioses afirmen ser felices, mentre els no religiosos feliços són el 25%. Estar amb els altres, cuidar la salut pròpia i la dels altres, ser útil, participar en la construcció d’una vida col·lectiva, millorar les condicions del proïsme, fer feliços als altres, en definitiva, són conseqüències que emergeixen de qui es mou interiorment per mocions positives. La religió ha ofert consol durant segles a les persones, i també esperança i capacitat per sortir de si mateixes i connectar-se amb Déu, amb la natura, amb els altres. Sense oblidar la connexió amb elles mateixes. La felicitat, per milers de persones al món, passa per la religió. No perquè la religió les endreci mentalment o els ofereixi un consol intern i prou, sinó perquè les obliga a mirar el món on són i treballar per millorar-lo. Una religió que faci que la persona es torni hermètica i taciturna no contribueix al capital social. Una religió punitiva i angoixant, menys. Sí a la religió com a possible via per viure millor i com a dimensió de la persona humana que la impulsa a millorar. No a la religió com a refugi per inadaptats socials o persones egoistes que només pensen en la seva salvació. 

Míriam Díez
Opinió El Papa vegà Míriam Díez