Matarem la mort. Ja no serem vells, ni sabrem què és el dolor. Ningú patirà tendència a la depressió, i tots gaudirem d’una intel·ligència insuperable. Respirarem sota l’aigua. Hi veurem a les fosques. Aprendrem a tocar el piano en cinc minuts, i parlarem en japonès en deu.  Aquestes consignes del transhumanisme ja no arrenquen somriures condescendents, sinó que ens deixen pensatius, per no dir atònits i desconcertats. Si tot això s’aconseguís, què passa? I no en referència només a nosaltres, sinó amb els més vulnerables, amb persones amb altres capacitats, amb gent sense possibilitat de decidir El transhumanisme, com a moviment filosòfic i cultural, fill del capitalisme individualista més disruptiu,  té cada cop més adeptes. Acaronar la idea de desfer-nos dels nostres cossos finits, malalts i destinats a la mort, té el seu atractiu. I el seu perill.

El transhumanisme preconitza l’ús de la tecnologia per millorar-nos. No cal dir que davant de qualsevol deficiència severa, benvinguda és tota millora que transcendeixi els límits. Nogensmenys, millorar en capacitats emotives, intel·lectuals, físiques, fins i tot morals, és desitjable a qualsevol preu? Els transhumanistes convençuts veuen que la tecnologia pot acabar amb el patiment i fins i tot amb l’envelliment i la mort. Però, ai las, no tot allò que la tècnica fa possible és èticament acceptable de manera automàtica. El progrés tècnic no ens pot fer oblidar la dignitat humana.

Els posthumanistes ja van més enllà de la idea de transhumans, i veuen aquests individus millorats com “una altra cosa”. Ja no són humans, sinó posthumans, una altra espècie. Durant un temps, preconitzen, conviurem humans, transhumans i posthumans. Els dos primers ens extingirem. I vindrà una altra cosa. I no passa res. Cada vegada que sento a parlar els experts en transhumanisme surto amb l’ambivalent sensació d’inquietud i esperança. Aquesta setmana ha estat amb l’advocat i urbanista l’Albert Cortina, que ha participat en un afterwork a Blanquerna sobre aquestes qüestions. Cortina es pregunta si ja estem davant de la singularitat tecnològica que donarà lloc a un salt evolutiu irreversible del gènere humà vers el posthumà, i es demana el paper que l’ètica, la democràcia i també l’espiritualitat tindrien en aquest escenari que a alguns els sembla encara de ciència ficció però que a Oxford o a Silicon Valley, a Califòrnia, ja està ocupant els científics des de fa anys. Cortina, que assessora governs sobre gestió de les ciutats i del paisatge, és coautor amb Miquel-Àngel Serra, doctor en biologia i expert en neurociència, del llibre Humans o posthumans? Singularitat tecnològica i millorament humà, a Fragmenta. Els autors dediquen el llibre als seus fills i els diuen “no tingueu por”. Són moderadament optimistes i volen transmetre confiança en l’ésser humà, respecte per la seva dignitat, i apel·len a la responsabilitat i a l’esperança davant els nous reptes. No els espanta arribar a una nova dimensió de la consciència en què podríem fins i tot ser immortals. Però adverteixen del perill de perdre la centralitat de la persona, un concepte que queda exposat de manera total en la nova singularitat tecnològica.

Antonio Diéguez, a Transhumanismo. La búsqueda tecnológica del mejoramiento humano, a Herder, ens fa una advertència, i és que en aquest panorama cal situar molt bé el debat per fonamentar les idees, algunes d’elles francament poc factibles o poc desitjables. Com a bon filòsof de la tecnologia, és crític però reconeix els usos positius de la biotecnologia per al millorament humà.

La maquinària posthumanista no s’atura. Ray Kurzweil, l’enginyer de Google per al qual la “singularitat” és ben  a prop, la nostra espècie està a punt d’una evolució artificial sense precedents. Els implants cibernètics milloraran els éssers humans, que interactuaran amb les màquines. Nick Bostrom, filòsof, veu en el transhumanisme un moviment intel·lectual, cultural i científic que afirma el “deure moral” de millorar les capacitats físiques i cognitives de l’espècie humana, i que pot dur a eliminar el patiment, la malaltia, l’envelliment i, fins i tot, la condició mortal. La gran batalla dels transhumanistes i posthumanistes és vèncer la mort. La mort no es veu com un destí sinó com un problema “tècnic”. La qüestió també planteja moltes preguntes a les religions: si no hi ha més enllà, algunes de les narratives espirituals s’han de reformular. Caldria debatre més i millor sobre aquests temes fascinants i amenaçadors que configuren les utopies de moda. Ens hi va molt. Ens hi va tot.