Hi ha ciutats que no es poden conformar amb un sol patró. Són indrets amb un punt d’ambició desacomplexada. Barcelona no es resigna a tenir només una patrona. Coexisteixen la Mare de Déu de la Mercè, iconogràficament sempre elegant i majestuosa, i santa Eulàlia, una nena màrtir que apareix sempre amb una creu a la mà en forma d'ics. A Barcelona, dues dones vetllen per la ciutat.
Regna imponent la Mercè com a flamant patrona de Barcelona, amb aquest nom tan carregat de simbolisme (els mercedaris són els redemptors dels captius) i s’erigeix l’Eulàlia com a una altra referència onomàstica de la ciutat comtal. Una al setembre, per tancar l’estiu, i una ara, en el pic de l’hivern. Els més progressistes han pensat que aquest nom d'origen grec, Eulàlia, era massa ampul·lós i antic, i prefereixen Laia, abreujat, també molt bonic i melodiós.
L’Ajuntament es preocupa de fer saber als ciutadans que Santa Eulàlia és la festa major d’hivern de Barcelona i una gran celebració de la cultura popular d’arrel tradicional. Totes les gegantes de la ciutat es diuen Laia i arreu es recorda aquesta noia cristiana nascuda a Sarrià que va ser martiritzada perquè no va voler renunciar a la seva fe. De fet, les 13 oques que es poden veure al claustre de la catedral de Barcelona recorden les 13 proves a què va ser sotmesa abans de morir. També tenia només 13 anys.
Eulàlia (que en grec vol dir “la ben parlada”) va ser la patrona fins al segle XVII. El coratge d’Eulàlia, plantant cara als romans i defensant la seva fe fins al final, s’ha vist com un símbol de la defensa de la justícia i és venerada per molts barcelonins. Una de les impulsores del retorn de les festes va ser Maria Aurèlia Capmany quan era regidora de Cultura, el 1985. Des d’aleshores també els gegants i el bestiari de la ciutat s’han anat popularitzant cada cop més i, per sort, a les botigues de records no hi ha només objectes aliens a la ciutat que ens volen fer passar com a tradicionals, sinó que hi tenim figures del folklore popular vinculat a la festa que té els seus orígens en la tossuderia d’una noia que va plantar cara a l’establishment i no es va tirar enrere. Eulàlia és l’exemple de la integritat i la convicció.
Barcelona és així, enlaiada: una ciutat que no vol renúncies i que està orgullosa de la seva identitat. I quina és la identitat de Barcelona? Els més apocalíptics consideren que ja fa temps hi va renunciar i s’ha convertit en una ciutat aparador hortera, sense classe, difuminada com tantes altres ciutats on només hi ha les grans marques del capitalisme xaró i macarra. Una metròpoli aigualida sense gust ni projecció, que va a remolc de les modes I ha abdicat de la seva tradició. Altres, més condescendents, encara ofereixen una oportunitat a la capital catalana i en subratllen la seva obertura, el seu estil cosmopolita però al mateix temps arrelat a la cultura, a les tradicions. Mentre discuteixen entre ells, a la basílica de la Mercè, hi tenim a la imperturbable mare de Déu de la Mercè, i a la catedral a santa Eulàlia, totes elles dones, patrones d’una ciutat que també vol ser feminista però que encara té un camí enorme ple d’obstacles.